Lo demás es aire

 

De novel·les hi ha de molts diferents. Llargues o curtes, bones i dolentes, però en la mesura qué son novel·les tenen un element comú. Totes comparteixen i assumeixen la tesi metafísica de la realitat del temps, la qual constitueix el seu fonament. L'originalitat de la darrera novel·la de Juan Gómez Barcena , lo demás es aire, és que la seva novel·la prescindeix de l’assumpció d’aquesta tesi. Per això no explica la historia de Toñanes, un poblet de no-res a la costa càntabra, en un determinat període de temps, sinó el lapse temporal és el de tots els temps, com si el passat no hagués acabat de passar i fos encara present. La unitat de l’escenari resulta determinat i s’imposa al flux temporal. La novel·la eludeix el pas del temps focalitzant l’atenció en allò que s’ha sostret el poder del temps: els objectes que han perdurat i els sentiments i les conductes humanes que més o menys són sempre les mateixes. D’aquesta manera Gómez fa un treball arquitectònic, de construcció de la narració, important. Historiador i filòsof, el fonament del llibre és un molt bon treball d’investigació i documentació històrica, però també intueixo un sentiment metafísic, que em sembla compartir, sobre la perdurabilitat de l’essència de la realitat enfront de la transitorietat de les nostres consciències temporal He llegit tot el llibre amb plaer però n’he gaudit molts de dos moments: un, és quan el narrador, decideix anar més enllà de la convenció, l’artifici del relat, i els personatges comencen a parlar com ho haurien fet de debò, en el dialecte de la Muntanya al segle XVIII. L’altre és la història de Francisca, que també s’esdevé al XVIII, una vídua amb només un fill que es busca la vida a Cadis i del que només pot saber per carta. En aquesta via de comunicació és indispensable el capellà que llegeix les cartes del fill i li escriu les seves. Ella però no veu clara aquesta mediació i voldria llegir i escriure per ella mateixa, però a la Cantàbria del XVII com podia plantejar-se una camperola vídua trobar algú que li ensenyés. L’única opció que li queda és memoritzar les cartes del fill i després, des del record del dit, desxifrar els caràcters. Feia temps que no tenia un sentiment tant agut del que significa esdevenir una heroïna.