Rellegint el llibre de 2002 veig que hi ha una molt òbvia comparació entre Descartes i Locke i m'estenc sobre el fet del cartesianisme de Locke ben fàcil de mostrar els textos als seus autors i als judicis dels seus contemporanis. Me n’adono però que, professionalment parlant, aquesta és una de les batalles que més clarament he perdut. En els meus anys de professor la lluita contra els tòpics instaurats per la mandra era un dels meus propòsits fonamentals. Pel contrari als darrers anys tendia a no fer esment d’aquestes coses. Bàsicament per dues raons: la primera, la constatació de què tot plegat ja quedava molt lluny del que realment podia fer a classe. En cap cas mostrar, per exemple, el que Locke i Descartes deien, sinó simplement assenyalar que hi ha coses de les que es pot, i en un sentit important cal, parlar. En segon lloc la sospita sobre els meus companys, especialment els correctors de selectivitat; el temor de què la reducció completa de la filosofia a ideologia sigui ja un fet irreversible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.