La trena

 

La trena és l’adaptació teatral de una novel·la de Laia Colombini que aquest mes es pot veure al teatre Goya. Presenta la història de tres dónes que viuen a tres llocs dels mon ben diferents: El Nord de l’ Índia, Palerm i Montreal, però que acaben entrellaçant estretament els seus destins. Marta Marco, Carlota Olcina i Cristina Genebat són aquestes tres dones i simultàniament representen tots els papers secundaris de la gent que els envolta a les seves històries. Clara Segura és la directora de l’espectacle i també la narradora que amb el seu discurs unifica les narracions. És el seu debut a la direcció i cal dir que el ritme de l’espectacle és magnífic amb una vivacitat que massa sovint he trobat a faltar en espectacles d’aquesta ciutat. Coordina perfectament l’exhibició de les tres companyes, cadascuna de les quals representa com a mínim mitja dotzena de personatges.

La lectura de l’obra sembla expressar el contingut de la novel·la que és un himne a la resiliència femenina. Totes tres són certament exemples de dones coratjoses i pel que vaig veure l’altra nit el públic es mostrà ben satisfet amb el missatge. Jo hagués preferit segurament un altre lectura perquè no acaba de fer-me el pas posar en la mateixa categoria a la hindú Smita anorreada pel sistema d’opressió més antic i eficaç del món i l’advocada canadenca Sahra que és la principal culpable de la seva opressió, havent assumit i fet seus els principis de l’ordre que l'anorrea. Més enllà de la qüestió femenina, que no hauria de servir mai per amagar les diferències de classe, m’estimo més un altre missatge que pot donar l’obra: entre ser hindú, catòlic i protestant no hi hauria d’haver color en l’elecció a favor de la segona, si més no, si parlem en termes de dignitat i llibertat humana