Después del futuro

 Después del Futuro és un llibre de Franco Berardi, filòsof i activista que un ex-alumne em va lliurar amablement per poder discutir-ho amb ell, ja que la seva lectura el va alhora interessar i preocupar. El llibre desenvolupa allò que un cert sentit era el lema de la part més inquieta de la joventut europea de finals del setanta i vuitanta, excloem la catalana i l’espanyola trenta anys endarrerida; la idea de l’absència de futur com realitat més palpable del nostre temps o , com de manera exacta ens diu el el sots títol ,de l’esgotament de la modernitat. El punt de partida de la reflexió de l’autor són les avantguardes de començament del segle passat: la italiana i la russa, testimonis d’una confiança en el futur, totalment impensable cent anys després, en l’escenari actual que comença a definir-se el molt crucial any 1977 (aquell any es funda Apple, es publiquen la condition postmoderne de Lyotard i l’informatitation de la société de Minc, Andropov dirigeix una carta a Breznev on profetitza la desaparició de la URSS si aquesta no es capaç de millorar en tecnologies de la informació i, apareix, el Never Mind the Bollocks). Algunes pel·lícules d’aquell any són per Berardi molt significatives del canvi de mentalitat en procés. Cita en concret tres: la bergmaniana, l’ou de la serp, la col·lectiva Alemania en Otoño i la fiebre del sabado noche, en la que es prefigurava el model del jove modern i es constatava la desfeta moral absoluta de la classe obrera, suposadament el subjecte revolucionari.

Els futuristes italians no eren especialment simpatitzants de la il·lustració, però em sembla que la noció de futur en ella mateixa és un legat de la il·lustració. Els grecs i els romans no sembla que pensessin mai a un futur gaire diferent del present que vivien i, com en general han fet totes les cultures humanes, explicaven allò que eren des del passat. Des del XVIII el futur és la representació assumida pel progrés divinitzat i cada cop es va imposant més la tendència a explicar-nos des d’allò que hem d’esdevenir. L’esgotament de la modernitat, de la il·lustració es fa palès quan tenir pensament sobre el futur ens ha esdevingut impossible.

Berardi és un activista i volen cridar a la resistència contra el p0der que ens nega el futur, essencialment la simbiosi entre el poder financer tradicional i les noves corporacions, cosa que passa per la creació d’espais d’autonomia que permetin un treball de rehumanització, tant urgent com necessari. Per això clou el llibre amb un manifest postfuturista que replica el de Marinetti de 1909, el qual en el fons va triomfar molt més del pot fer pensar el fet de què, ara mateix, en Marinetti no hi pensem gaire. Els humans del nostre temps són en definitiva el resultat d’aquest culte a la maquina imposat per Marinetti i en aquest sentit em semblen molt oportuns els esforços de l’autor per mostrar el nexe comú entre publicitat, totalitarisme i avantguardes estètiques que acaba cristal·litzant en el llenguatge publicitari, mitjà bàsic del capitalisme modern per establir la seva conquesta de l’imaginari.

Una de les dificultats del llibre és que Berardi no explica i dóna per suposat la dimensió teocràtica del diners que no és de fet òbvia perquè en general ens preocupen massa els diners per què ens aturem a pensar que són. El llibre de Seaford a mi m’ha ajudat prou, així com la evolució de la relació entre les facultats que ara mateix dur a un resultat paradoxal. Si la il·lustració comença desplaçant la Teologia del seu lloc de pretès saber suprem, el seu cicle històric ha acabat amb la definició d’un altre disciplina, com la teologia també molt filla de la imaginació, en un lloc anàleg: la «ciència» econòmica. Berardi destaca un any com crucial pel que fa aquesta qüestió, 1971, quan Richard Nixon abandonà el patró Or. Des de llavors el discurs sobre les lleis de l’economia perd tot el seu sentit i per tant la seva pretesa cientificitat i el nostre fonament sobre tota previsió plausible del futur

Personalment allò que he valorat més del llibre és el que té de testimoni del nostre temps i de diagnòstic d’una situació, en la qual ell creu que es pot parlar d’un sentiment que jo des de l’aula he tingut nombroses vegades: la d’estar assistint a un nou tipus de sers humans menys dotats o gairebé sense molt del que tradici0onalment havíem anomenat sensibilitat, cosa produïda per l’acceleració infinita dels microestimuls. És aquesta acceleració també la causa última de la impossibilitat de pensar el futur, doncs vivim en un present massa dens com per a tenir la possibilitat d’escapolir-nos... . Aquesta impossibilitat del futur implica també la impossibilitat d’una biografia individual, presentant el temps de la vida com un mosaics de fragments cel·lularitats, cèl·lules d’un temps que ja no pertany a ningú fora de la xarxa. També un temps on cap ètica o estètica és possible per la reducció del discurs a informació, cosa que implica l’eliminació de tota ambigüitat i per tant de l’espai on aquestes disciplines és possible

Dins d’aquesta valoració l’autor rep homenatge a un precedent que en el seu temps, reconeix, no va saber entendre, P.P. Passolini, la única figura dels setanta que va veure clar allò què el propi Berardi i tot els que vivíem la idolatrització del futur no saberen veure: la prevalència del poder de la mutació tecnològica auspiciada pel capitalisme sobre les cultures llibertaries o igualitàries que només tenien sentit com a punt d’arribada de la tradició humanista.

Un altre punt en el que insisteix és la importància en el nostre context de la intoxicació com mitjà de govern, una de les modificacions més necessàries i indispensables per la realització de programa de l'economicisme liberal. Com tots sabem hi ha dues menes de drogues la que es venen a les farmàcies i les que es venen a les cantonades. Berardi parla més aviat de les primeres, tot i que cada cop m’és més clar el caràcter complementari de totes dues. En tot cas subratlla que vivim en en un temps definit per la preponderància de la psicofarmacologia; sense els seus productes resulta impossible suportar el malestar existencial produït per les noves mutacions, les quals han produït una epidèmia en formes de patologies de l’atenció, de la imaginació, de la memòria i de les emocions. (es parla amb naturalitat a hores d’ara de l’economia de l’atenció, senyal inequívoc de què la capacitat de prestar atenció ha esdevingut un bé del tot escàs)No es pot entendre que ha estat el temps de les puntocom sense considerar que aquest ha estat també el temps del Prozac.

Havent llegit aquest llibre em vé a la ment un altre dels autors que he anat seguint: John Gray. Podent tots dos estar d’acord amb lmolt de la descripció de la situació, la seva oposició és absoluta. Gray assumeix la bancarrota de la tradició humanista, la qual és en gran part responsable de les seves contradiccions. Berardi creu que la recuperació dels seus valors és possible; que hom podria recuperar la idea d’un futur. No m’atreviria a negar la raó a cap dels dos. No hauríem de renunciar ni a la lucidesa, ni a l’esperança. I sense oblidar la primera pensar en el que explicava Chomsky sobre l’aposta pascaliana o, en termes més planers, com ens recordava Tom Joan a la versió filmada de The Grapes of Wrath, que no hi ha res d'heroic en fer la única cosa que és possible fer.