Basílica di Santo Stefano
La darrera etapa del meu viatge és la ciutat més important de la regió, una de les més boniques d’Itàlia, Bologna, amb un centre ple de carrers amb arcades, més de 40 km, i on no s’ha fet cap edifici nou des de fa molts i molts anys. Arribo una mica abans de l’hora foscant i això em permet veure la Basílica di Sant Stefano, molt a prop de la dominicana Ospitalità de Santo Tomas d’Aquino, el lloc on m’hostatjo. No tenia cap record concret de quan la vaig veure fa vint anys, però sí de que em va impressionar molt. Realment el lloc té molt d’interès doncs suposa una concentració d’arquitectura romànica difícil de veure a cap aglomeració urbana. De fet és un conjunt de vuit esglésies que tampoc són originàriament romàniques perquè les parts més velles són paleo-cristianes. En el punt d’unió de les esglésies originals hi ha dos claustres i en destaca una de planta octogonal que com totes les de la seva mena té un punt colpidor.
L’endemà visito la Pinacoteca Nacional. Pel camí veig el fabulós espai que defineix el pòrtic de Santa Maria della Vita, el lloc triat per Pasolini per fer l’escena final del seu Edip. Segons la Wikipedia el museu és un bon exemple de museu provincial, però en el context italià, provincial no necessàriament és un terme tan pejoratiu com a d’altres llocs. Feien una exposició sobre Juli II, Rafael i l’arribada de tots dos a Bologna. La National Gallery els ha prestat temporalment el retrat del Papa de Rafael i una de les seves obres mestres, l'èxtasi de Santa Cecília és propietat del museu a partir d’aquí articulen una exposició molt interessant per descobrir la interacció entre l’evolució artística i l’evolució política i com en el cas de Bologna la segona determina la primera. En aquest cas perquè la victoria de Juli II sobre els senyors locals i la seva incorporació al pontificat, suposà la dissolució de les escoles locals i l’arribada dels artistes patrocinats pel nou Papa, entre els quals hi eren Rafael i Miquel Àngel, autor d’una estàtua del Papa que fou destruïda quan canviaren els vents polítics pocs anys després (resten de Miquel Àngel, algunes estàtues petites al monument funerari a Sant Domènec de Guzman, a la Basílica que du el seu nom)
Fora d’aquest període hi ha una molt bona col·lecció medieval amb obres de Pere de Rimini i un dels únics tres treballs signats pel Giotto. La pintura bolonyesa fou important especialment als segles XVI i XVII. Fou el moment dels germans Carruci, un dels promotors essencials de les formes artístiques de la contrateforma, de Guido Reni o del Guercino, amplament representats al museu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.