Drums along the Mohawak

 

1939 fou un any quasi perfecte per a John Ford i segurament marca un punt d’inflexió a la seva carrera. Filmà tres films. El dos primers foren grans triomfs: The Stagecoach i Young Mr. Lincoln. El tercer fou la raó per la qual l’any no fou perfecte. La molt menys aconseguida, Drums along the Mohawak, que pels espanyols fou traduït com a corazones indomables. El film reflecteix la guerra de la independència americana o més exactament el desenvolupament d’aquesta guerra en un vall del que llavors constituïa la frontera del país. El Ford d’aquella època tenia molt d’idealista i en aquest sentit és molt interessant el contrast entre la mirada que aquí es fa sobre la història d’Amèrica i la que podem veure en els últims westerns, com Liberty Valance o Cheyenne Autumn Ford no quedà moll satisfet del film que tampoc és molt apreciat. Ell es sentí incomode per que no li va agradar rodar en color, tots els films d’abans i després en blanc i negre tenen fotografies extraordinàries, ni tampoc amb Claudette Colbert, poc creïble com a grangera. El principal problema és que el guió no era gran cosa. Tot es mostra d’una manera molt esquemàtica i la història és ben previsible. Diuen que va intervenir, no acreditat, William Faulkner però no va deixar gaire emprenta. Tanmateix, hi ha moments de geni indiscutible com la gran batalla entre els insurgents i els anglesos, en la que només es mostra l’espera inquieta de Claudette Colbert i després el retorn dels homes destrossats després de la batalla. Un desenvolupament de la idea de posada en escena amb la que es resol el duel final de The Stagecoach que acaba amb aquest, quasi, pla-seqüència i un brillant Henry Fonda