tiempo de destrucción

 

Llegeixo tiempo de destrucción de Luis Martin Santos, l’autor de tiempos de silencio, prematurament mort en accident de circulació fa seixanta anys quan estava en el seu millor moment creador. De fet, el que va quedar és prou per tenir una idea clara de com havia de ser el llibre, però quedaven moltíssimes parts per desenvolupar. Després de la seva primera novel·la, sembla evident que ell volia anar més enllà i plantejava un llibre molt ambiciós estilísticament en el que combinava formes de la narrativa més tradicional, del realisme dels anys cinquanta, de la novel·la d’avantguarda que desenvolupaven en aquells moments alguns escriptors francesos i la inquietud existencial pròpia de l’Europa d’entreguerres que trobà la seva expressió més popular en el existencialisme. Potser són els moments en què ell és més purament narrador el que més mantenen l’interès, però tot judici sobre l’obra només és parcial i temptatiu. Allò que pel contrari em sembla que no pot ser discutit és la riquesa i l’amplitud del lèxic castellà utilitzat per l’autor. No és només el fet evident de què el vocabulari excedeix el de qualsevol batxiller actual, sinó que em sembla molt per sobre del que habitualment utilitzen una bona part dels autors actuals. En tot cas del que em cal avui prendre nota és que he trobat una connexió molt personal amb el llibre. Jo sóc del tot de ciutat i no tinc poble. El meu pare, també nascut a Barcelona, sí que en tenia. Era San Vicente de la Sonsierra el poble dels seus pares, els meus avis. La novel·la de Martin Santos havia d’acabar a San Vicente, on el protagonista era ritualment assassinat per la gent del poble, emprenyada per què el protagonista se n’havia burlat del salvatgisme i la crueltat de l’esdeveniment més important a la vida del poble: la processió de divendres sant coneguda com la «los picados», caracteritzada per un ascetisme mortificador sense comparació amb res de la resta de la península. (de fet, en parla de la processió en un dels fragments de la quarta part de la novel·la, la menys treballada). És evident que Martín Santos veié a la processó la mostra per excel·lència del pitjor de la cultura espanyola. Tanmateix la processó era coneguda, d'interès turístic, i els del poble n’estaven orgullosos. Jo tota la meva infància en vaig sentir parlar moltíssim i no l’he vista mai. Potser ma mare ha tingut alguna cosa a veure. Feia temps que no pensava, però potser no seria de debades anar-la a veure un any d’aquests.