Vall de Boi

 Estic uns dies de començaments d’octubre a la vall de Boi per veure la Cristina, el Rubèn i el petit Odín que s’ho passa la mar de bé. Ja que hi soc, un matí faig una passejada pel parc nacional d'Aigüestortes, on no havia estat mai. Constato tres coses. La primera de la que m’estic adonant també en els meus passejos per Vilanova: en termes de temperatura i llum la tardor en aquest país és el millor moment de l’any. En segon lloc, la satisfacció experimentada el tres quarts d’hora que he estat segut a la vora de l’estany de la foto, en una solitud absoluta, cosa que no m’havia passat mai en un lloc d’aquesta mena. Això és el privilegi de la jubilació evidentment. En tercer lloc que malgrat tot la muntanya no m’acaba de dir gaire res i entenc molt bé Sòcrates quan diu que fora de les muralles troba poques coses atractives. Per  això la setmana vinent me'n vaig a veure algunes ciutats de l'Emilia-Romagna