I compagni

 

Buscant una altra cosa a la biblioteca del meu barri, la que porta el nom de Francesc Candel, trobo que tenen dues pel·lícules de Mario Monicelli,un director del que conec poca obra, només dos films, però del que puc dir que tot el que he vist, I soliti Ignoti, la gran guerra,, em sembla del tot excel·lent. Ara puc dir que cal fer afegir encara una altra gran pel·lícula, la qual vaig veure l’altre vespre, film realitzat el 1963 amb el títol de I Compagni.  La pel·lícula explica un conflicte sindical a una fabrica tèxtil de Torí on els treballadors demanen reduir la seva jornada de 14 a 13 hores basant-se en els nombrosos accidents que es produïen al final de la jornada. El malestar després d’un accident acaba expressant-se en una vaga encoratjats pel consell d’un professor de secundaria, perseguit per la policia de Genova, exercint de líder revolucionari. Aquest professor es diu Sinigaglia i està interpretat per Marcello Mastroianni, el qual fa una de les millors interpretacions de la seva carrera, i ja sé que això és dir-ne molt.

De vegades el cine històric resulta una mica esgotador. Penso a aquests films  britànics que formalment són perfectes i que tenen guionistes d’una categoria superior, però que resulten sempre massa inclinats a la tragèdia, massa seriosos. En molt casos és gent, els seus creadors, que han anat a la universitat i els han explicat que la història té alguna mena de finalitat com la realització de la raó. Si no ets tan alemany i tens una perspectiva més escèptica o més platònica, llavors te n’adones que no hi ha veritat històrica, si no hi ha també comèdia. Ningú ha entès millor això que gent com Comencini o Monicelli, no pas Visconti,  Monicelli de fet es consolidà a l’ofici fent pel·lícules de Totò. Sembla que la pel·lícula no tingué gaire èxit  perquè de fet el públic esperava una comèdia, a Espanya no en tingué cap perquè mai es va veure als cines al temps del franquisme i després no va haver interès a recuperar-la, fora d’alguna projecció televisiva.  No és una pel·lícula amb invencions narratives però si amb un ofici palès en la definició d’una narració fluida, que no perd mai  l’interès. Fonamental però és el treball de  Mastroianni capaç de fer alhora un personatge heroic i ridícul, idealista i picaresc, fil conductor d’una situació a la vegada èpica i esperpèntica. La resta del repartiment esta a la seva alçada amb un Renato Salvatori, un dels soliti ignoti, composant el personatge del treballador que evoluciona des de l’escepticisme a la consciència de classe