Hiperinflació i the ronettes

 Avui a la meva feina el meu company J.H. em parlava d’unes declaracions de Michael Burry, l’inversor que va preveure el terrabastall financer de 2008, en les quals dóna per segura una possible nova crisi caracteritzada per un procés d’hiperinflació. Aquesta possibilitat, la hiperinflació, també s’infereix de les rigoroses anàlisis efectuades per Turiel i no són incompatibles amb el que es pot deduir de les pràctiques dels nostres dirigents; de fet, des de determinats punts de vista podria ser desitjable pels que remenen les cireres. El meu company no té la culpa, però m’ha amargat el dia, no pas perquè tingui por de morir a la pobresa, cosa que se me’n fot, sinó perquè em queda una responsabilitat per complir i aquesta situació m’obliga a prendre decisions, que no sé prendre i a més em fan mandra. Avui és un mal dia, però no és només avui potser per això em noto cada cop mes la tendència a sentir cançons com les del vídeo (d’actualitat també perquè no fa gaire que ha mort el productor Spector l’inventor de la muralla de so, del que aquesta cançó constitueix una mostra excel·lent). Possiblement té alguna cosa a veure amb que aquestes cançons em porten al meu primer jo, la meva infància, el temps en que sonaven. Descrec molt de la identitat personal, i totalment de la concepció monista de la identitat personal. És molt menys absurd pensar que hi ha hagut molts JRA, que no pas un idèntic en el temps. Del Jordis que recordo, alguns no m’interessen gens, com el que dissertava sobre el dubte cartesià el 30 d’abril de 1992, i amb d'altres em sento molt proper, com el nen que jugava al balco de Reina Amalia mentre a la radio podia sonar perfectament, be my baby. Diferències totes les que vulgueu, però també una cosa en comú: un mateix sentiment d’indefensió, fragilitat, vulnerabilitat ...