Anatomia de un instante

 

Al lliure representen un espectacle basada en l'anatomia d'un instant, el llibre de Javier Cercas que explica els esdeveniments del 23-F. D'alguna manera, l'essència de l'espectacle es semblant al que vaig veure a l'octubre sobre els advertiments de Snyder contra la tirania. Es tracta fonamentalment d'explicar el llibre, doncs predominen molt més les parts que els actors rememoren el llibre, que no pas les que representen alguna escena. Tinc un bon record del llibre de Cercas, molt més en la seva qualitat d'assaig literari i moral, que no pas com document històric. Allò que jo recordava més del llibre constitueix el centre de l'espectable: la lloa al coratge mostrada per les figures de Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i, especialment, Adolfo Suárez; un coratge que evidentment no mostrà la major part de la població. Aquella nit és probablement una de les més recordades de la nostra vida per tots els que va la varem poder viure amb una certa consciència i, la cançó de la Trinca, era molt exacta: el sentiment predominant fou la por, mancada d'una completa voluntat de resistir. Tot i que l'avi de la meva dóna pensava que tornàvem al 36, això era impossible perquè, qui més qui menys, teníem un R-5 i poques ganes de jugar-nos la vida. En aquest context és evident que la veritat històrica explicada per Cercas, el cop el va aturar el rei, (potser més a instàncies de Sabino Fernández Campo que no pas per una decisió pròpia) molesta. Evidentment és més que possible que el rei mateix l'hagués auspiciat i que en va treure rèdits indecents, però la vergonya de la nostra generació és que si no l'hagués aturat ell, no l'hauria aturat ningú (no pas el cop de Tejero que no tenia possibilitats però si el d 'Armada que indirectament Tejero contribuí a aturar).

Com he dit la rememoració de la figura de Suárez és la part més central de l'espectacle. Suárez és un personatge del tot estimable per a tota la gent educada literàriament, cosa que en el segle XX significa haver estat sota l'influx de Borges. Suárez fou alhora i indistintament un traïdor i un heroi; el polític més ambiciós i vanitós que hem tingut, però també dels molts pocs que va renunciar a la rendibilització de la seva trajectòria. La pàgina que recordava mes clarament del llibre és una de les que utilitzen per definir el personatge. A la tardor del 1976 poc després de ser anomenat president del govern va tenir que assumir la dimissió del ministre d'exercit, el general De Santiago, disconforme amb el projecte de legalització dels partits polítics anunciat per Suárez. El general enfurismat en el moment de presentar la dimissió després que Suárez li assegurà que la legalització no era negociable li digué ja veuríem perquè en Espanya hi havien hagut molts cops d'estat , la replica de Suárez fou que en Espanya en aquell moment el que encara hi havia era pena de mort.