Tancament de can mosques

Aquesta setmana han anunciat el tancament definitiu de Can Lluis i m'ha sabut molt greu. Can lluis, popularment conegut com can mosques, es trobava a la cantonada del carrer reina Amalia, el dels meus avis, i de la cera, el de la botiga del meu pare. Vaig passar-me per davant tots els dies de la meva infantesa. De vegades, des de fora, veia al menjador interior, gent de la tele que estaven fent una representació al paral·lel i hi anaven a sopar (me'n recordo, per exemple, de la Lola Herrera). Hi anaven també els veïns que havien triomfat, com en Manolo Vázquez Montalban que havia estat client i que tenia un menú de degustació batejat amb el seu nom o Peret, doncs can lluís era a tocar del bai on es reunia amb la seva gent, el salchichon també desaparegut. Des que vaig tornar hi havia anat unes quantes vegades i era una cuina molt tradicional , que no decebia mai. La disposició del lloc no havia variat i conservaven un balconet interior sobre la barra i l'entrada al menjador principal, la botiga dels meus pares també tenia aquest balconet. Al menjador principal una palesa desigualtat al terra feia recordar l'incident del 45 quan un anarquista perseguit per la policia feu esclatar o li esclatà una bomba el interior del local. A la meva darrera estada vaig estar parlant amb el gerent que es recordava dels generes de punt Laura i de mon pare ( que havia estat secretari de l'associació de veïns a l'època de la transició). Amb ells ha acabat tot aquest temps de ruïna per l'hosteleria però també un fons d'inversió israelià nou propietari del local que ha refusat l'abonament dels lloguers , cosa que els ha permès procedir a un infame desnonament. La meva Barcelona es mor. En vindrà un altre, però la meva es mor. Tanmateix la causa està oberta i potser el jutge els permetrà recuperar el local i arribar al centenari, que seria dintre de vuit anys