Rei Lear

 

Ahir els diaris anaven plens d’anàlisis sobre els resultats electorals de Madrid. Uns més encertats, d’altres menys, però cap tan oportú com el el que vaig sentir al teatre Romea a l’escena en què Edgar, fent-se passar per un boig guia al seu pare que acaba d’esdevenir cec i diu allò de «quins temps aquests que els bojos guien els cecs», tot considerant que amb els bojos ens podem referir a tota la classe política en general, més que a Ayuso en particular. En tot cas, avui vull parlar d’el rei Lear i en concret del muntatge ofert pel grup teatral Atalaya. Es tracta d’un espectacle de primer ordre amb una escenografia molt senzilla, però molt adequada, jugant amb molt pocs elements: nou banquetes sobre l’escenari i un treball d'il·luminació molt ben estudiat, recreen perfectament l’escenificació del Caos, que constitueix el nucli de l’obra. Algunes part recorren a les cançons, cosa que, penso, contribueix a l'autenticitat de la representació. La major part dels actors doblen els personatges i el seu nivell és molt alt, demostrant que hi ha vida més enllà de Barcelona i Madrid. En definitiva, una representació que ha justícia a la que segurament és la millor tragèdia escrita en els últims dos mil anys