Il marchese del grillo

No fa gaire  parlava de I Compagni que em semblà una pel·lícula excepcional i fa poc dies vaig poder engrandir el meu coneixement de Monicelli veient il Marchese del Grillo. Es tracta d’una producció de començaments dels vuitanta on se’ns presenta un personatge, el que dóna títol a la pel·lícula, i el seu entorn, el de la Roma ocupada per les tropes napoleòniques amb un Papa, Pio IX, amb grans dificultats per mantenir l’autoritat. El film fou una producció feta amb uns mitjans notables i que d’alguna manera em portà molt a pensar en Il Gatopardo de Visconti, tot i que genèricament el film es presenta com una comèdia. Hi ha tres elements comuns: en primer lloc, el tipus de localitzacions. En tots dos casos la història es recreada des del patrimoni conservat pels italians. No veiem decorats, sinó els mateixos palaus on es desenvolupa la història. En segon lloc, el pes que acaba tenint els protagonistes del film. Si Il Cattopardo és impensable sense Burt Lancaster, aquí tot gira entorn del treball d’un esplèndid Alberto Sordi. De fet, possiblement el treball de Sordi és més variat i exigeix un registre mes ampli doncs Sordi interpreta dos personatges, el del marqués gentilhome del papa i un carboner, físicament idèntic al marques, amb tendència a l’alcoholisme cosa que fa que en part la pel·lícula esdevingui una mena de versió d’»el princep i el captaire» de Mark Twain. Òbviament Lancaster i Sordi fan dos personatges ben diferents, mentre que el primer composa un personatge de noble, en el sentit més propi del terme, el personatge del marques és un individu entremaliat i més aviat cínic, una figura que a Sordi li sortia molt bé. Tots dos, però, coincideixen en la virtut comuna de la lucidesa. Són gent que sap que el seu temps ha passat i que la decadència d’allò que representen no té volta de fulla. Ara bé, el film de Monicelli no deixa cap escletxa a la melangia, potser des d’una certa consideració que la desaparició de qualsevol identitat social només esdevé dramàtica per l’absurda tendència humana a fantasiejar amb el caràcter etern de totes les nostres invencions conjunturals. Hom pot entendre que la peripècia del príncep de Salina es la constatació dramàtica de la pròpia finitud, alhora com figura individual i subjecte històric, el personatge interpretat per Sordi, en canvi, sempre sembla haver tingut consciència d’aquesta finitud que ja no és tant un problema com un motiu per riure. Curiosament, hi ha una altra coincidència entre els dos film que és la presència de Paolo Stoppa fent una paper semblant. A il Gattopardo era Calogero, l’home que desplaça el príncep del centre de l’escena social i aquí és Pio IX, l’autoritat que exerceix de consciència històrica i moral sobre el marques, amb molt poc èxit.