Els meus alumnes de sociologia, de segon amb els de primer no m'he atrevit, han llegit la primera part de l'assaig de Giuly No society, en el qual aquest geògraf francès escriu i documenta la decadència de les classes mitges occidentals, especialment la francesa, que ha començat fa unes dècades i que es va accelerant. Em sap una mica greu posar-els-hi enfront de veritats tan amargues com les que explica Giuly, però una de les coses unides a la decadència i el buidament de les nostres institucions educatives no és només que fem poc, sinó que el poc que es fa, és propaganda. La lectura ha estat profitosa en el sentit que han aprés coses i han estructurat idees que només podien intuir. Constato però dues coses, en primer lloc, que com deia molta gent entre ells possiblement Zizek, és més fàcil pensar l'apocalipsi total que no pas el final del capitalisme. Tendeixen a veure la situació com irreversible, perquè ningú es planteja que el sistema pugui canviar. L'altra cosa que constato és com els polítics esdevenen fàcilment una mena de bocs expiatoris als quals se'ls atribueix un poder que no tenen. Perquè molts pensen que des d'un voluntarisme, quatre decrets-llei poden canviar les coses. És una situació, em sembla, perillosa i és on estem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.