Mistela, Candela, Sarsuela

 Candela, mistela, sarsuela és l’espectacle representat aquest al teatre Maldà pel grup d’Epidèmia teatre. El seu punt de partida són dues o tres sarsueles de finals del XIX que fan servir de base per fer una comèdia musical moderna, que acaba incloent a l’apoteosi final cançons populars del següent canvi de segle, que ja tenien poc a veure amb la sarsuela. L’espectacle és molt dinàmic i els quatre actors i el pianista que l’acompanyen mostraren un entusiasme i un encert que els feien mereixedors de molt més aplaudiments dels que podíem oferir, tot i que ens esforcéssim, els vuits gats mal contats que fèiem d’espectadors. M’ha agradat molt el treball pròpiament literari, un català rimat hereu del «català que ara es parlà» que defensava Pitarra. Quan jo era jove i vaig ser iniciat en la cultura catalanista, Pitarra era un autor més aviat menyspreat, confrontat a la pretesa puresa lingüística mostrada pels defensors dels jocs florals. A hores d’ara, sembla però difícilment discutible que també era necessària aquesta utilització de la llengua que contribuí, ben segur, a la seva preservació. Moltes del girs utilitzats pels actors encara es parlaven al temps de la meva infància, però fa molt que no els sento. Potser el més emocionant de la vetllada fou veure uns joves que podrien ser fills meus, rememorant i refent una mena d’espectacle del que jo recordo que els meus avis eren entusiastes i que ara és amplament ignorat. Precisament aquella mateixa setmana havia sentit Florentino Pérez dient una cosa que és veritat, tot i que no tenia res a veure amb la qüestió de fons de l’eurolliga: als joves cada cop els interessa menys el futbol. Ho veiem també amb els toros o amb el cine; l’interès dels humans sempre és limitat i del tot condicionat pel que marca l’aire de l'època; no pas pels valor intrínsec de les coses mateixes, doncs, el motiu més important perquè ens agradi una cosa es poder justificar-se dient que li agrada a tothom