El asesinato de Liberty Valance

 Aquesta és la cançó de la pel·lícula que no fou inclosa finalment al film

Mogut per un fanatisme absolut no vaig poder evitar comprar el darrer llibre d’Eduardo Torres Dulce, l’ex fiscal general de l’estat, titulat , el asesinato de Lyberty Valance; una monografia sobre l’obra mestra de John Ford. D’entrada el llibre és més aviat decebedor. És un llibre gens barat amb bon paper, molt bones il·lustracions fotogràfiques però mancat molt evidentment d’una última lectura i correcció. Moltíssimes expressions es repeteixen una i altra vegada i fins i tot alguna pàgina no sembla haver estar ben enmaquetada. El llibre milloraria si s’hagués quedat amb alguna dotzena de pàgines menys. La part més informativa del llibre és la primera quan es parla del rodatge i la preparació del film. El punt de partida és un conte molt breu de Dorothy M. Johnson, inclòs al llibre, que conté el nucli de la història, però amb la diferència fonamental de què Stoddard no explica la seva historia a uns periodistes, sinó que enfront del jove periodista no diu res i el conte explica al lector els seus records. Torres Dulce mostra molt bé la cura extrema de Ford en l’elaboració dels guions. En aquest cas utilitza dos guionistes del tot allunyats ideològicament cosa que contribuí a la riquesa del seu discurs. La segona i la tercera part és una anàlisi de la pel·lícula molt pormenoritzat perquè de fet no hi cap escena que no mereixi la reflexió ni l’anàlisi. No tinc clar però que Torres Dulce aporti res de realment nou, tot i que si obre moltes perspectives de reflexió, ni tampoc, aquest és un judici personal, que acabi de mostrar bé l'ambigüitat del Stoddard interpretat per James Stewart, que feu, crec, una de les millors interpretacions de la seva carrera, i això és dir molt. Potser, fent memòria hi ha molt poques pel·lícules on cada actor brilla tant en el seu paper com en aquesta (No sols Wayne i Stewart, Edmond O’Brien, John Carradine, Lee Marvin o Andy Devine són memorables). En tot cas la lectura ha valgut la pena per haver reviscut l’entusiasme que gairebé cinquanta anys després de veure-la per primera vegada, segueixo tenint per aquest film i que d’altra gent com Torres Dulce comparteix plenament. De raons en poden haver moltes però segurament cap m’és a hores d’ara tan importants com la valoració pel film de l’esdevenir històric i com conjuga l’acceptació des de la racionalitat amb una actitud del tot oposada des del sentiment.