Més sobre classe i "el fin de la educación"

 

Ahir es va presentar en un webinar el llibre de Xavier Massó, el fin de la educación. L’acte quedà  prou bé com a moment de reafirmació, perquè de debat en realitat hi va haver poc (no és un retret, segurament tenim motius per afirmar que ara per ara, els veritables  debats són impossibles). Només va poder sorgir en un cert moment i el que va passar es pot relacionar directament amb les reflexions que feia ahir. El moment fou quan una assistent preguntà als ponents si realment estaven a favor de l’ensenyament memorístic que ella recordava als instituts dels  anys vuitanta o noranta (donem per descomptat que els que anàrem a l’ institut els anys setanta ja no comptem perquè estem destrossats per l’alzheimer) . Els quatre ponents van ser unànimes en negar que realment l’ensenyament aquells anys fou essencialment memorístic. Jo hi estic d’acord en aquest fet, però segurament la resposta no és l’adequada, perquè allò important és el fet que l’assistent, recordava. És la memòria que tenia, allò que li havia quedat. La memòria en general no és una facultat gaire fiable. És dubtosa per a reconstruir fets, però és molt bona per comprendre individus. Al capdavall, és la clau de la nostra identitat.  Fa quaranta, fa trenta anys i ara mateix,  aprendre de memòria quatre coses, per després oblidar-les naturalment, és una alternativa ràpida i raonablement efectiva a endegar processos de comprensió que requereixen un esforç més gran i que de totes maneres difícilment es poden donar en un vespre. De fet, aquest esforç de memorització serveix perfectament per justificar l’aprovat de l’alumne que potser no sap de que va la cosa, però que com a mínim amb aquest esforç darrer mostra que ha fet alguna cosa, que ho ha intentat.  Així d’aquesta manera, l’alumne desmotivat que no sap molt bé per què és a l’institut i vol sortir ràpidament, associa necessàriament la seva activitat amb la memorització. Fins i tot jo m’atreviria a dir que els alumnes mateixos són els que demanen que l’ensenyament sigui memorístic, és a dir, es puguin arribar a uns resultats mínims sense haver d’enraonar  massa. Aquesta és la meva experiència i pel que jo he vist aquest trenta anys diria que és molt comuna a la resta del professorat. La situació era potser una mica l’obra de teatre dels dilluns. Molt rarament un professor de secundària té una experiència de fracàs a d’institut (sé que sembla molt malintencionat però l’únic cas que conec és el d’una professora d’orientació) i ens costa per tant sintonitzar amb la gent  amb prejudicis contra la institució fundats, de manera justa o injusta, tant se val, a la seva pròpia experiència.