L'opacitat de la ment

 

The Opacity if mind és el títol del llibre de Peter Carruthers que he estat llegint els darrers mesos. El seu contingut es fonamenta a la psicologia científica i a les ciències cognitives, però el nucli de la seva proposta constitueix una impugnació a les intuïcions sobre les que s’ha fonamentat la reflexió ètica i moral des del temps de Sòcrates (l’únic dels filòsofs clàssics que manté una certa afinitat amb el tipus de desenvolupament realitzat és David Hume; de fet Hume és el punt de partida d’una de les seves argumentacions més bàsiques, totes les limitacions que Hume atribuí a l’atribució de relacions de causalitat entre fenòmens físics, es dóna també en els psíquics). El llibre defensa que no tenim un coneixement de la nostra ment, essencialment diferent de la que tenim de la ment dels altres. La nostra ment no ens és transparent i accedim als nostres pensaments mitjançant els mateixos canals sensorials emprats quan intentem esbrinar els estats mentals dels altres. És la teoria de l’autoconeixement denominada ISA («interpretative sensory acces») i que s’oposa a teories que defensen coses com l’existència d’un sentit intern

Carruthers ja ens adverteix al pròleg que l’obra no constitueix allò que generalment considerem com una obra d’escriptura filosòfica. No hi ha gairebé anàlisi conceptual i si una molt pormenoritzada sistematizació de la investigació empírica efectuada en el seu àmbit. No sóc prou capaç d’oferir un bon resum de la seva argumentació, perquè la lectura del llibre exigeix una tensió intel·lectual que potser ja no sóc capaç d’assolir. Si que em sap greu pensar que durant aquests trenta anys que he estat explicant, hagués millorat molt les meves classes si hagués tingut més nocions d’aquestes qüestions. El fet, però és que l’autor utilitza generalment investigacions molt recents dels darrers vint anys (per exemple, treballs sobre localització al cervell dels processos mentals) i que, entre les meves desgràcies, no està entre les més petites haver treballat en un sistema que no considera necessari l’actualització dels coneixement dels docents (de fet, no creu necessari el coneixement dels docents)

El balanç final és que tot i la que la noció d’ISA es contradigui amb les nostres intuïcions més bàsiques (com a científic Carruthers opta sempre que es pot per la sobrietat d’expressió, però parlar de prejudicis fóra legitim) cap teoria resulta més coherent amb tot el que han pogut establir les ciències cognitives i la psicologia de l’evolució. El recolzament empíric es mostra al fet que prediccions derivades de la teoria semblen fets ben establerts, en concret aquestes sis prediccions

1. La gent hauria de ser incapaç d’atribuir-se actituds a elles mateixes en absència de dades sensorials rellevants

2. No hi hauria d’haver diferències fonamentals entre l’auto comprensió i la comprensió dels altres durant el període de la infància.

3. No hauria d’haver dissociació entre la possible competència del coneixement d’un mateix i el d’un altre i no haurien de realitzar-se a parts diferents del cervell.

4. A la gent li hauria de mancar qualsevol forma profunda o molt desenvolupada de competència metacognitiva innata

5. La gent confabularia actituds aparentment plausibles per ells mateixos quan s’enfrontessin a dades sensorials equívoques.

6. Criatures amb la capacitat d’atribuir estats mentals d’un cert caràcter a unes altres haurien de tenir la capacitat d’atribuir-se aquest estat a elles mateixes i no hi hauria d’haver criatures amb la capacitat d’atribuir-se a elles mateixes estats que no poden atribuir a unes altres.

La conclusió que Carrothers deriva de la seva teoria és no tenim aptituds conscients, cosa que implica la inexistència de decisions conscients i per tant cal refusar com contradictòria l’existència d’agents conscients. En aquest sentit Carrothers corrobora el que varem exposar quan parlàvem del llibre de Haidt fa uns mesos (confonem la justificació de la decisió amb la decisió mateixa) però va més enllà. Haidt utilitzava la metafora del conductor i l’elefant, per Carrothers no hi ha conductor There is just the set of conscious or unconscious events that colectivally determine our decisions, where the latter are always unconscious. No es tracta tant de negar l’existència de nosaltres mateixos, com considerar que aquest jo-mateix ha d’estar format per tots els estats mentals i esdeveniment que estan continguts a l’agent, la major part del qual són inconscients. Des d’aquestes consideracions la tasca que s’obre és la de reconsiderar la noció de responsabilitat moral. Carrothers no suggereix que aquesta hagi de ser eliminada doncs és evident que la consciència de les nostres accions no és una informació banal, però si mantenim que només som responsables de les accions que impliquen decisions conscients estem fundant un escepticisme absolut envers qualsevol valoració moral. Cal tenir present sempre que del fonament sobre el que es realitza la valoració no tenim més que un coneixement aproximatiu i indirecte, interpretatiu