Nomadland

 

Nomadland, és, segons diuen, una de les candidatures més fermes als oscars d’aquest any a la millor pel·lícula i quasi segurament a la millor actriu. De fet, en gran part és un vehicle pel lluïment de la seva protagonista, en aquest cas també productora, Francess Mc Dormand. En aquest sentit el resultat és ben reeixit i queda clar que McDormand és una de les actrius més solides, o potser la més solida, de l’actualitat. Al seu costat molts debutants al cine, doncs fins ara han estat nòmades a la vida real, i un molt eficaç i sobri David Strathairn, el protagonista de Good Nigth and Good Luck. La directora és una noia encara jove d’origen asiàtic Chloé Zao. Vaig veure el film amb molt interès a la primera hora, després creu que decau una mica i recupera interès en la part final, tot i que aquesta sigui perfectament previsible. Com que calen dir coses per omplir pàgines, algunes crítiques han comparat aquest film amb el fordià The Grapes of Wrath. Tots dos tenen en comú que es situen després d’una gran crisi i retraten dues comunitats de gents que viuen a la carretera. Cinematogràficament parlant són del tot oposades. Ford sempre fou essencialment un narrador, un gran narrador. Zhao no treballa especialment el film narratiu, sinó que sembla molt més preocupada per cada moment en ell mateix; molt clarament un fa èpica i l’altra lírica. Més interessant és constatar els canvis que trobem entre una i altra, indicatius de com han canviat els temps. Per molt potent que pugui ser el treball d’Henry Fonda al film més antic ningú no dubta que el protagonista no és ell, sinó els Joad. Ford mateix digué anys després que el drama de la pel·lícula era la desintegració de la família. En canvi, en el 2011 on transcorre Nomadland ja no queda cap família per desintegrar. Tots els personatges viuen una vida al marge de la institució familiar, cosa en part compensada per la solidaritat que emergeix entre els que comparteixen aquest estil de vida. L’altre canvi important fa referència a la política, The grapes of Wrath, no és un film revolucionari, els protagonistes no saben qui són els rojos, però no és conformista, mai no dubtem que un sistema com el que ha llençat aquesta gent a les carreteres és condemnable i en un cert moment el film s’identifica tant amb el reformisme de Roosevelt, que sembla que el president mateix sigui un personatge de la pel·lícula. La denuncia de la injustícia al film de Zhao no hi és i pel contrari, al final, apareix un cert missatge de resignació justificat per valors d’aquests que agraden molt a això que ara es diu esquerra, el retrobament amb la natura que et permet no tenir casa, i que tenen, de fet, tan poc a veure amb l’esquerra