Lo que no podemos saber

 Com vaig explicar fa uns dies he dedicat part del temps lliure del primer trimestre de l’any a una lectura del llibre de Marcus du Sautouy. Lo que  no podemos saber , una reflexió sobre els límits del  coneixement que va des de la pregunta sobre la determinació del que és la consciència a la naturalesa del temps,  les paradoxes de la mecànica quàntica o la comprensió del  concepte d’infinit.  Du Sautoy escriu un llibre que és un tractat de divulgació científica i també una reflexió  epistemològica i ontològica. Jo destacaria el segon aspecte sobre el primer.  Tinc la impressió d’haver trobat exposicions més clares de la mecànica quàntica, tot i que això no és un demèrit pel que fa al rigor i la documentació de l’exposició. El segon aspecte m’ha interessat  més perquè en el fons he retrobat el tema de la tesi que vaig escriure quan era jove i que em vindria de gust pensar  que podria  reconsiderar quan fantasiejo amb una jubilació de otium cum dignitate. La idea que estructura la seva reflexió és una consideració de Déu definit com la idea abstracte de les coses que no podem conèixer.

La primera part del llibre és la més connectada amb el que vaig estudiar fa trenta anys i ho fa centrant-se a  la teoria del Caos, que l’autor entén no pas com una refutació,  però sí com una seria correcció del determinisme de Laplace que rau en el cor de totes les epistemologies maximalistes

La segona part sobre la composició de la matèria acaba sent una revindicació de Plató en la direcció apuntada per Heissenberg; les unitats més petites de la matèria no poden ser caracteritzades com objectes físics, sinó que només `poden ser expressades en llenguatge matemàtic. El coneixement pormenoritzat de la matèria  ens situa en un àmbit que és purament eidètic. Aquest gir cap a l’idealisme  es reforça a la tercera part quan ens exposa la física quantica i el caràcter subjectiu de la realitat que aquesta sembla imposar . En aquesta exposició tracta sobre el principi d’incertesa de l’esmentat Heissenberg que fonamenta el que per l’autor és el principi fonamental de la seva epistemologia , l’augment d’allò conegut sempre acaba compensant-se amb un augment corresponent d’allò desconegut

El llibre dóna informació valuosa sobre qüestions tan variades com el tema de la consciència o el teorema de Gödel, però amb una lectura massa apressa tinc poc important que ressenyar i prefereixo acabar amb una afirmació que resumeix la seva `posició sobre Déu i el límit del coneixement:

Quizá la lección importante es que hay que mantenerse en un estado mental un poco esquizofrenico. Una mentalidad plural. Por un lado, hay que asumir que como humanos no podemos conocerlo todo. Hay proablemente límites para el conocimiento. Tal actitud humilde es importante intelectualmente, ya que sin ella viviriamos sumidos en el espejismo y la desmesura. Por otro lado, no podemos saber en todas las ocasiones que quedarà para siempre fuera del alcance de nuestra comprensión. Por eso es esencial para un científico no rendirse antes de tiempo. Creer que encontraremos respuestas. Creer que quizás podemos saberlo todo