Sacrifici

Un dels primers films que vaig començar a veure en reclusió fou aquesta obra de Tarkovski que suposà  el tancament de la seva obra. En ella ens parla de l’apocalipsi nuclear. Conec poc Tarkovski. Només he vist la meitat de la seva filmografia que no és gaire extensa. Les pel·lícules que recordo millor, la infància d’Ivan i Andrei Rublev, són a més les menys representatives de la seva feina. Offret és un film complex en la seva carrega simbòlica que n’és molt ample i explícit en la desorientació espiritual que es reflecteix a  la trajectòria del protagonista. Una angoixa creïble perquè de fet fou el teló de fons de la vida de la nostra generació, que podíem passar-nos més o menys bé, però sempre sabent que un accident fortuït podia tenir conseqüències imprevisibles (la diferència amb el present és que ara la propaganda i el soroll són molt més forts  i el perill queda més dissimulat).  Llavors es podia parlar molt de l’estranyament del ser, però això implicava una esperança vaga, l’arribada possible Déu que podia salvar-nos, el miracle que es realitza mitjançant la criada Maria, la qual tanmateix no és un personatge diví sinó demoníac. Ara sembla com si la consumació hagués avançat  E.Subirats en el seu Proceso a la civilización defensa  que la idea sobre la que es vertebra el film és la nietzschiana d’etern retorn, cosa que en el fons vol dir, la negació de la història mitjançant l’afirmació de la naturalesa. És una mica on estem precisament aquests dies.