Aflicció

En una d’ aquestes sessions nocturnes de confinament reveig aquest film que és un dels últims treballs de Paul Schrader amb  una certa notorietat. A les decades següent la seva carrera baixà força  i crec recordar que fou acomiadat d’una prequela de l’exorcista. (ell però segueix treballant i el seu darrer film First reformed era prou interessant). Tanmateix aflicció tingué una notorietat més gran de l’acostumada, cosa a la que contribuí la nominació als Oscars del protagonistes Nick Nolte i James Coburn, premi finalment obtingut per l’últim (a IMBD diu que després de la primera xerrada, Coburn després d’escoltar Schrader va dir”aixií vol que jo actui ! soc capaç de fer-ho, però normalment no m’ho demanen mai”) Més enllà del fet de que jo soc dels que creu que Coburn era un tipus que mereix reconeixement (Pat Garret). Afliction és una gran pel·lícula. Elegant en el seu tractament del molt desagradable tema dels abusos als nens i intensíssima mostrant el patiment del seu protagonista, un Nick Nolte que potser també mereixia l’oscar.  La resolució del seu problema odontològic és una escena de les més impactants que hagi mai vist. Tot i ser una història que no té res a veure amb les altres, es reconeix l’emprenta de Schrader que potser és dels directors vius el que millors respon a la noció clàssica d’autor. Hi ha un fil directe entre el sherif interpretat per Nolte,  el Richard Gere d’American Gigolo , Travis Bickle i la Joana d’arc que recreà Dreyer.   Em sembla clar que pel·lícules molts pitjors són molt recordades però es evident que un descriptor de martirilogis és a hores d’ara del tot intempestiu. Deixo aquí l’escena del funeral, un dels més pertorbadors mai filmats