Grant, Hawks i Monroe

Monkey business fou la darrera pel·lícula de Hawks amb  Cary Grant. Potser avui està eclipsada per Bringing Up, baby, seriosa candidata a millor comèdia de la història i també pel fet que els cinquanta ja no eren els temps de la screwball comedy, i la producció de comèdies no fou  tan important com els trenta (els cinquanta eren temps feliços aparentment i els trenta no i això ho explica suficientment).   Tanmateix segueix sent prou divertida i prou interessant. D’entrada impressiona veure els guionistes: Leigh Brackett, (la col·laboradora habitual de Hawks), Ben Hecht (potser el guionista més important de Hollywood,  que Hawks ja havia utilitzat a His Girl Friday) i I.A.L. Diamond (el col·laborador habitual de Wilder a totes les seves comèdies des de Some like it Hot). Per la memòria cinèfila hi ha una connexió molt important amb l’obra mestra de Hawks, Cary Grant  fent un altre cop d’un intel·lectual molt menys competent a la vida real que a la seva feina assolint una transformació hilarant, primer com a adolescent una mica taranbana i després com  nen obsedit en tallar cabelleres. Ginger Roger no està malament, però no és Katherine Hepburn i així mentre que el film manté la revindicació de l’instint enfront de l’intel·lecte tan característica de Hawks, resulta més convencional que el film dels anys trenta on clarament es postulava la superioritat en tots els ordres de la dóna sobre l’home.  L’altre canvi important més enllà d’aqueta mentalitat més reaccionaria és un altre tret de l’època: el recurs al psicoanàlis. Allò que provoca l’elixir descobert pel ximpanzé no és només el rejoveniment físic, sinó l’alliberament de l’inconscient.  Per això el doctor Fulton a la primera escena pot mirar les cames de la seva secretaria fent esments només de les mitges(basades en un producte que ell  ha sintetitzat), però després de prendre l’elixir reconeixerà la mateixa secretaria només per les seves cames. La secretari en qüestió era Marilyn   Monroe. El seu paper en principi no era gaire  res però tothom qui ha vist el film no se n’oblida.  De fet, el paper era  el de menys perquè, com deia Wilder, la càmera l’estimava.

A la següent comèdia que també he vist fa poc, Monroe ja era una estrella o es convertia llavors en una estrella, es tracta de Gentlemen prefer Blondes. Més recordada que l’anterior, perquè el número musical de Monroe és el més famós de la seva carrera i Madonna l’ha difós a les generacions posteriors que no veien aquestes pel·lícules velles.  El problema de la pel·lícula és que Ruselll i Monroe no tenen a la resta del repartiment replica possible i el film té poca tensió. Però segueix sent divertida i gaudint d’uns diàlegs, em sembla, molt més interessants que la majoria de coses que hem d’escoltar als cines avui en dia.