socialisme o barbarie

Hobbes ho deixà ben clar, la renuncia a la llibertat a favor de l'estat és a canvi de la protecció dels súbdits. Des del 2008 això deixa de ser una prioritat pels estats, a quasi tot arreu implícitament, a Espanya explícitament amb una reforma constitucional. La crisi del coronavirus ho deixà ara del tot palès i em remeto aquí a l'opinió autoritzada expressada en aquest article. Totes les institucions polítiques han accelerat,així, el seu procés de deslegitimació. Avui El Pais publica l'article de John Gray a The New Statesman del primer d'abril. Gray veu un capgirament que implica la desaparició de l'estat liberal i el fi de la globalització, és a dir un gir cap a estats nacionals essencialment autoritaris. Val la pena llegir-ho. Potser el temps ens portara això. En tot cas sembla que des d'aquests estats nacionals serà difícil trobar un sortida pel dilema entre la impossibilitat manifesta de seguir polítiques de creixement, les evidències medioambientals i energètiques són aclaparadores per qualsevol que les vulgui veure, i la impossibilitat política d'impulsar polítiques de decreixement, si no és el cas que prescindim completament de qualsevol forma de sufragi universal. A la impossibilitat política cal afegir una dificultat moral. Decreixement significa viure més pobrament, no necessàriament pitjor, cosa que jo i molta de la gent que m'envolta pot assumir, però hi ha moltíssima gent que no, i països sencers. El decreixement només acceptable moralment acceptant una redistribució prèvia de la riquesa. Quaranta anys després sembla més veritat que abans el slogan que a la meva adolescència es podia llegir en algunes parets Socialisme o barbàrie. De com es pot implantar, desenvolupar i en què ha de consistir aquest socialisme no en tenim però cap notícia després de tantes dècades parlant d'altres coses i en definitiva de vacances, pensant que el progrés ja faria la seva feina