La raonabilitat del cristianisme

Amb una quantitat de temps com feia  potser més de trenta anys que no disposava, m’animo a reprendre els treballs que feia abans de les diverses catàstrofes familiars que s’han esdevingut als darrers anys.  Al meu llibre sobre Hume vaig excloure la part sobre la religió que havia de ser un llibre apart per dues raons: la centralitat de la qüestió obligava a una tractament més ampli que un simple capítol i el fet que elm diàleg entre la religió i la filosofiia és un tema pel que cada cop  em sento més concernit personalment. De fet, tinc inèdita una del tot intempestiva traducció dels diàlegs sobre la religió natural.  Tot seguint aquesta línia he començat pel llibre que Locke va dedicar a aquesta qüestió  The reasonableness of Christianty.  El llibre segueix la línia de l’assaig on havia quedat proclamada l’existència de Déu i la possibilitat d’una ètica racional, construïda a la manera de la geometria, tot i que en aquest cas la possibilitat no sigui conveniència. Locke fa en aquesta darrera obra seva una apologia de la religió cristiana destinada essencialment a mostrar la coherència interna de tot allò que s’exposa al nou testament.  D’alguna manera el seu llibre però fa una plantejament oposat al del gran text del XVII sobre la religió, el tractat de Spinoza. Locke es preocupa per la raonabilitat del que diuen les escriptures però no és planteja la qüestió de la raonabilitat de l’aquisciesciencia  al testimoni de les escriptures.  El seu treball és d’exegesi de les escriptures i l’examen de la validesa d’aquestes com a paraula de Déu,mai no es planteja.    En alguns moments la direcció és l’oposada a la de l’autor del l’ética. Locke dedica una molt bona part del llibre a mostrar la sinonímia entre els termes Mesias i fill de Deu,  per la qual cosa la seva lectura tendeix a treure l’escriptures del seu context real, la palestina del segle I, per inserir-les  en una perspectiva universalista i abstracta, que tanmateix és la que convé a    la seva interpretació del cristianisme.

Fonamentalment el cristianisme es redueix per Locke a dues coses: Acceptar que Crist és el fill de Déu i tenir un sentiment sincer de penediment. Precisament és  a la necessitat de redempció on es posa la justificació principal des del començament de la seva obra. Des d’aquesta premissa, Locke fa un examen detallat de con l’afirmació de la divinitat de Jesús és defensada a les escriptures. Cal dir que el caràcter acurat de l’anàlisi el fa en un cert  sentit contradictori perquè la pretesa superioritat dels evangelis sobre la hipotètica moral construïda per deducció rau en estar més a l’abast de la humanitat comuna; simplicitat no sempre tan evident, quan, com fa ell, s’examinen les escriptures de prop. Locke no pren per tant el que podríem considerar el punt de vista propi del XVIII però el fa possible. El seu punt de vista sobre la religió cristiana no és el dels il·lustrats però les crítiques que dirigeix a les altres religions son del tot anàlogues a la que es faran posteriorment. Per ell, no sembla haver distinció entre la versió que ell defensa del cristianisme i el,que després serà la religió natural. A la seva argumentació apologètica del cristianisme tenen un paper fonamental els miracles, que són el testimoni empíric de l’autenticitat de les paraules de Jesús.   Resulta així significativa l’atenció que Hume va dedicar el problema i que es mostra en el fet de què el capítol sobre els miracles de la Investigació fou escrit en principi per a formar part del Tractat, és  a dir, de la reflexió que constitueix el punt de partida humeà.

La necessitat del cristianisme s’assegura des dels textos cristians, però també, i aquesta és la part més pròpiament filosòfica del llibre, des de la poca autoritat de la filosofia que no té capacitat persuasiva per fundar el monoteisme ni tampoc una ètica derivada de la llei natural. Allò que fa raonable el cristianisme és doncs finalment el defalliment de la racionalitat. Un punt de vista en un cert sentit complementari al de Descartes, un pas que Descartes podria haver fet i no feu, però que resultava inevitable per a un autor obertament polític com és Locke. De fet, l’última part del llibre es centra en l’adequació del missatge pels pobres, l’excel·lència del missatge dels evangelis és a la seva utilitat com eina de control social.

La coherència amb el que diu l’assaig quan es parla de la relació entre fe i raó (tema amb el que conclou l’assaig) és clara sempre que es faci abstracció de la discussió omesa sobre la validesa dels textos evangèlics. Per Locke, la raó predomina sobre la revelació, allò que ha revelat Déu és la veritat, però només és la raó qui pot decidir quan una revelació és divina. Hi ha una inversió del tomisme tradicional, instaurant una perspectiva que podrà ser utilitzada en contra del cristianisme i possiblement de les intencions del seu autor. Al capítol sobre la relació entre raó i fe, segueix el capítol sobre l’entusiasme.  Insisteix sobre la impossibilitat de donar com a prova la pròpia convicció personal i parla de la necessitat d’evidències addicionals , outward signs, del quals, el més important acaba sent l’escriptura.