Proceso a la civilización

Proceso a  la civilización és un llibre d’Eduardo Subirats , el sotstítol és la crítica a la modernidad en la Historia del cine, que vaig comprar fa molts anys i que als darrers mesos he pogut llegir, vol fundar una matèria nova que ell anomena Kinosofia; la reflexió sobre la condició humana mitjançant la consideració del film com una obra d’art reflexiva. El llibre aplega una sèrie de conferències pronunciades a Sao paulo on desplega diferents punts de vista sobre la situació humana en el segle XX. Els films examinats successivament són: Man with a Movie camera, Mephisto, le chien Andalou, Metropolis, 2001a space Odissey, Saló,  Black Rain, Offret, The trial , La última cena i Film.  Refusa la consideració de les pel·lícules com mera eina d’entreteniment, com artefactes de crear espectacle per fixar-se en les sava capacitat d’instrument de reflexió. El nostre temps ha estat, pres globalment, el temps d’una crisi civilitzatoria i tots aquests films, directa o indirectament la reflecteixen. Subirats té evidentment més gust per uns films que per altres. Aprecia molt the trial i és molts desfavorable a 2001 que és entesa com una apologia de totes les barbaries del nostre temps. Personalment he apreciat especialment les reflexions que fa sobre el Saló de Passolini, coincideixo amb la seva tesi sobre el caràcter profètic del film mostrant la globalització futura del feixisme i el Black Rain d’Imamura, sense dubte un testimoni insuperable de la crisi del nostre temps. En tot cas, allò que em sembla que val la pena retenir és la idea que el nostre temps possiblement culmina la revolució surrealista que Dalí plantejava quan reclamava la confusió entre l’al·lucinació irracionalment consensuada i  l’objectivitat racional. Aquest és em sembla el mon de la nova realitat virtual; la reducció de la realitat a una desfilada de simulacres, com Dalí les anomenava anticipant-se cinquanta anys a la novetat postmoderna. Com diu Subirats (la modernidad) Ha realizado su proyecto esencial: la producción de una cultura eminentemente artificial, desligada de la memoria històrica y de la naturaleza, corporitavamente producida y subordinada a un control político y total.  Més enllà del  judici sobre els films concrets  difícilment podem discutir  aquest judici sobre el nostre temps.