Tieta Blanca, in memoriam

Ahir el meu cosí em  va comunicar la mort de la meva tieta Blanca, Fa tres mesos quasi que estava al centre sociosanatori de Sant Antoni, on havia estat internada per problemes epidèrmics. No ha mort de coronavirus. La setmana passada varen fer el test als interns de la seva residència i va sortir negatiu. Tenia una edat molt avançada, però, i segons els  metges ha estat com un apagament  progressiu en una setmana des que va començar a refusar de menjar i beure. No ha estat doncs una víctima directa del coronavirus però si de la situació  generada. En els seus dos últims mesos de vida no ha pogut tenir cap visita del seu fill ni de cap altre membre de la família. Tenia un seriós deteriorament cognitiu i és fàcil imaginar les sensacions de por, angoixa i abandonament  que va poder patir. Evidentment no podrem acomiadar-nos perquè  només hi ha dues persones autoritzades a anar a l’enterrament.

La tieta era l’últim membre de la família Ramírez Romero que a finals de l’estiu de 1932 es van instal·lar a Barcelona provinents de San Vicente de la Sonsierra. Va sobreviure el seu germà gran i dos de més joves. Des  que va arribar  sempre va viure al carrer nou de la rambla,  a la seva part més alta, propera al refugi antiaeri que es pot visitar des de fa uns anys i de la que ella va ser usuària. Només els darrers anys va deixar el seu pis per viure amb el seu fill. Aquest darrer internament a Sant Antoni ha tancat el cercle perquè ha tornat a Montjuïc si bé a l’altra banda. Era una dóna treballadora que no ho va tenir fàcil. Assumí molts patiments i les seves joies em penso que foren més aviat indirectes, relacionades amb la simpatia i la satisfacció engendrades pel millor destí que, fins ara, hem tingut les generacions posteriors. Jo avui tinc una sensació de que ha acabat un cert món. Recordo les reunions familiars de quan era petit amb l’arribada del germà gran, el meu oncle Jesús que va deixar Catalunya per establir-se a Irún i més tard jubilar-se a Logroño, presidides per la figura peculiar del meu avi. Les converses, la visió del món eren de fet prou diferents del que vivia amb la resta de la meva família o a casa meva. Si hagués estudiat antropologia  llavors hagués pogut  dir que eren un descobriment de l’alteritat. Però una alteritat estranya perquè també era jo i eren les meves arrels inabastables un  poble enyorat d’impossible retorn i un barri de Poble Sec que en dues dècades es va convertir en una realitat completament  diferent.