Don't apologise, It's a sign of weakness!

Mentre llegia el llibre de Gornet, vaig mirar-me els westerns de Ford que tenia per casa i que feia molts anys que no em mirava.  Vaig començar amb The Stagecoach, corroborant allò que deia  Gornet, el seu caràcter d’esborrany i matriu dels altres tretze films que havien de venir després. Welles explicà que una moviola i una còpia de Stagecoach foren les eines amb les que es preparà per fer Citizen Kane, no és estrany perquè el ritme narratiu és excel·lent.  En un  cert sentit és potser millor narració lliurada per Ford, perquè és una pel·lícula molt coral però que al mateix temps ens presenta d’una manera molt clara tots els  personatges que composen el microcosmos. És també una dels seus films més clars políticament, on la seva mirada es posa evidentment a favor dels més febles, reflectint l’esperit del New deal d’una manera propera a com Renoir havia mostrat l’esperit del Front Popular.

Ford va apostar per un actor de sèrie B, John Wayne, per a fer el paper protagonista i el va convertir en una estrella, capaç d’oferir també grans interpretacions. Pel meu gust, la primera d’aquestes fou a  She wore a yellow ribbon, quan assumí el paper d’un personatge molt més gran dels quaranta anys que tenia llavors. L’oficial Brittles que periòdicament explica les seves novetats i confessà els seus sentiments a la tomba on jeuen la seua  dóna i les seves filles, com quaranta anys després faria també un altre home envellit i derrotat, William Munny a Unforgiven. Ford utilitzà aquí el color, cosa que fins llavors havia fet rarament. Ho feu d’una manera gens realista i molt conscient recreant el treball del pintor Remington amb un estil obertament impressionista.  A Espanya és va dir La legión invencible, un títol força desencaminat perquè encara que tots els personatges siguin militars o estiguin directament relacionats, el grup que comandà Wayne no obté cap victòria militar ni fa cap batalla decisiva o important. Més que de cap altre cosa, el que vaig veure l’altre vespre en el film de Ford és una reflexió sobre el pas del temps; una reflexió no del tot pessimista i  de fons platònica perquè la compensació està en que, malgrat tot, resta quelcom que perdura, tot i que més que en estructures transcendentals això que perdura té més a veure amb les emocions i els sentiments.

 Dels tres films de la trilogia de la cavalleria Rio Grande és el menys recordat, no pas perquè sigui una pel·lícula fluixa que no ho és, sinó perquè els altres dos són molt bons. Jo no recordava gaire la trama del film, però si alguns moments o imatges del film: Ben Johnson i Harry Carey jr  muntant a la romana o Mauren o’Hara movent el seu para-sol a la darrera escena . A diferència de  l’anterior, si hi ha una gran batalla final amb els apatxes, però el tema essencial és l’adveniment de la maduresa del nucli familiar format pels protagonistes i, en això si, com a l’anterior, la superació del trauma de la guerra civil.

La contemplació del tres films em reafirma en la meva vella convicció de què hi ha molts cineastes bons, admirables i genials, però Ford pertany a un altre categoria, a la qual podria estar potser només Fellini, perquè a tots dos és molt difícil trobar una escena que no tingui interès, i quasi sempre emoció, en ella mateixa. Aquesta és la seva força fonamental