boyhood

He aprofitat una d’aquestes sessions nocturnes per veure Boyhhod. Per alguna raó no vaig poder veure-la la cine quan fou estrenada fa cinc anys i no havia trobat temps fins ara per veure el DVD. El film és únic a la història del cine comercial, pels seus dotze anys de rodatge. Veiem el creixement i la maduració del jove Mason des que té set anys fins als dinou. Durant dotze anys veiem el seu procés de maduració i el de la gent més propera, la seva germana gran, el seu pare i la seva mare, els quals es separen al començament de la pel·lícula. En el seu moment el film fou molt aclamat a diversos festivals i pel que he vist amb justícia. El desafiament de rodar en un període tan dilatat de temps és completament superat. La unitat i continuïtat entre totes les escenes és absoluta i no difereix de cap altre llevat de que el pas de temps, per ser real, és molt més convincent del que pugui ser a qualsevol altre film. Boyhood en reflectir la vida del seu protagonista,defineix també un testimoni molt fidel de l’evolució de la institució familiar americana en aquest segle i en aquest sentit és més aviat una pel·lícula amarga, especialment si considerem la peripècia de la mare, interpretada per Patricia Arquette, la qual experimenta amb les seves tres parelles diferents patologies de la masculinitat: la dificultat de madurar de la primera parella, els pare dels nens, o la tendència a la violència del segon marit, professor de psicologia curiosament. (la confessió final del pare als fills quan casat de nou i amb un nou fill d’un any els confessa que ara és la mena d’home que la seva mare volia que fos, sembla una confirmació de la tesi aristotèlica amb la que escandalitzo els meus alumnes, quan s’escau, de que l’edat adient pel matrimoni és 37 anys pels homes i 18 per les dones; vint anys és el temps que tenen d’avançada les dones per madurar) En aquest sentit la figura de la mare és clarament perdedora en ella mateixa, tot i que li quedi l’orgull d’haver pujat amb exit els fills