Film

El llibre de Subirats m’ha dut a veure aquesta raresa absoluta que és Film la pel·lícula amb guió de Samuel Beckett que protagonitzà  un Buster Keaton prop del final dels seus dies, dirigí Alan Schneider i tingué com director de fotografia Boris Kaufman, el germà de Dziga vertov, mític film molt relacionat amb aquest migmetratge. El film és prou hermètic, però podem concloure que el tema central és la mirada. Fonamentalment veiem un personatge, el de keaton, travessar apressuradament un paisatge urbà gens acollidor. El film alterna plans generals amb plans subjectiu del personatge que mai veiem frontalment.  Els plans subjectiu que identifiquem amb la seva mirada mostren l’expressió d’horror de les persones amb les que es creua. Després arriba a un apartament inhòspit on el protagonista s’afanya a anul·lar totes les possibles mirades que podrien arribar-li fa fora o cobreix els animals, cobreix el mirall, trenca totes les seves fotografies antigues . Seu a un balancí  i la càmera gira i per primer cop el veiem de front. L’home tracta d’amagar-se i tenim un primer pla d’un ull, idèntic al que obria el film. El seu tancament clou el film.

En el guió Beckett es refereix a dos personatges E i O. Es és l’ull i la càmera, O és Keaton. Al final del film suposa la fusió d’E i O. La pel·lícula ha tingut nombroses interpretacions. Beckett dóna la pista fonamental quan al principi del la pel·lícula esmenta el  est est percipii de Berkeley. A partir d’aquí el film es pot interpretar com  una al·legoria del buidor de la consciència. Tota la història mostrada és un intent d’anul·lar tota percepció exterior, paral·lela  a la purificació de la subjectivitat empresa per Descartes, que acaba amb la consciència pura que és equivalent llavors al no-res, en aquest sentit són coherents també les interpretacions del film com una al·legoria de l’aprenentatge de la pròpia mort. També és ben plausible, i molt actual, pensar que E, la càmera,  és una representació de la tecnologia moderna. Hi ha qui pensa que el migmetratge és una cimera de l’art  cinematogràfic i qui pensa que és una de les més grans bestieses mai filmades. Com que aquí el teniu sencer podeu rumiar-vos-ho al vostre gust. Del que he vist llavors, potser al més s’assembla és al Chien andalou, i es pot veure com una replica. Al film de Buñuel l’ull és destruït d’entrada i es desplega la potència de l’inconscient  durant el temps del film, a Film l’ull no és destruït, pel contrari, la seva persistència és absoluta i no hi ha altre desplegament que el de la buidor.