Viatge a Tokyo

Ahir vaig reveure Tokyo Monogatari. Aquest film és el més reconegut del seu autor. De fet, a la darrera llista de Sigth & Sound ocupà el tercer lloc, només al darrera de Vertigo i Citizen Kane; de fet, molts directors l’assenyalen com la millor. Ell però no semblava apreciar-la especialment, doncs al seu llibre, la poètica de lo cotidiano, no s’estén gaire i diu que de totes les seves pel·lícules és la més clarament melodramàtica Jo crec que no pot haver una altre millor per a explicar en què consisteix l’art cinematogràfic, bàsicament en jugar, Tarkovski deia esculpir, amb el temps. Definí així un estil completament característic sense cap moviment d’una càmera, sempre col·locada al punt de vista d’algun segut a un Tatami (al vídeo explica una mica aquesta excel·lència Paul Schader que feu la seva tesi doctoral sobre Ozu, Dreyer i Bresson)

Ozu fou famós després de Kurosawa i Mizogouchi. En part perquè, sobre tot, comparant amb Kurosawa, apareixia com molt més japonès, tot i que ell reconeixia haver aprés molt de William Wyler i de John Ford. La seva concepció de la vida, la seva ètica i la seva estètica no tenen però influències alienes i tanmateix no és menys universal que els altres dos grans mestres. En un dels seus dies més lúcids, recordo que Argullol ens explicà a classe, parlant precisament d’un film de Kurosawa acabat llavors d’estrenar Ran, que la grandesa de l’art es troba en fer esclatar l’aparent contradicció entre allò local i allò universal. Això passa en aquest film, del tot japonès, però que reflecteix un sentiment i unes vivències en les que ens podem reconèixer tots els humans. El film no és alentidor en el seu missatge intel·lectual, és fàcil concloure com diu el protagonista que la vida és decebedora i pensar que al capdavall mai no acabem d’estar a l’alçada moral que els altres ens exigeixen; que no acabem mai de ser ni bons pares, ni bons fill, ni res. Però la manera en que Ozu ens mostra aquesta realitat transmet serenitat; associada crec jo al convenciment que com a mínim els pares, fràgils i lúcids, alhora tenen de la seva insignificança. Per això quan mor la mare, més enllà de la vetlla poc empàtica dels fills, el pare troba consol a la contemplació de la sortida del sol; la mort és un fet natural i la naturalesa ens sobrepassa. Aquest equilibri és el que desprén la jove quan comenta a la seva cunyada, més joves i més impacient, aquest caràcter decebedor de la vida. Fixeu-vos al contrast entre el pessimisme del imatge i l’expressió de Setsuko Hara

Ozu tendia a treballar amb els mateixos actors sovint i utilitza moltes vegades Setsuko Hara, que en aquest film és la vídua d’un dels cinc fills del matrimoni. Una dóna condemnada a la solitud que assoleix construir un lligam emocional amb els ancians molt més fort que els fills abocats al procés de desintegració cultural, altrament dit modernització. Veure aquesta pel·lícula en aquests dies de confinament resulta especialment colpidor per què el problema dels fills, no saber que fer amb els pares, resulta especialment punyent quan nosaltres hem fet del tot palesa aquesta desorientació a un nivell col·lectiu, permetent, ni que sigui de manera passiva, les atrocitats esdevingudes a les residències d’ancians.

Veient-la com a professor de Sociologia, en un cert moment em resultà clar que el film és del tot adient per il·lustrar la part del temari on es parla de la problemàtica de la família com a institució social. Això és clar és implantejable, no pas perquè la pel·lícula no els agradaria als meus alumnes, que evidentment no els agradaria, sinó perquè han estat educats perquè no els hi agradi. La prolongació d’un pla per ells d’entrada és incomprensible. Res no es pot mirar massa temps. El seu temps ja és del tot post-cinematogràfic.