Dirty Harry

Torno a veure Dirty Harry, el film de Don Siegel que el 1971 va confirmar l’estrellat de Clint Eastwood. Per entendre el film tan important com Siegel o Eastwood és l’any 1971, amb els EEUU immersos encara en una guerra exterior molt complicada i una sensació que la tensió interna era màxima. Dirty Harry fou un èxit absolut però també un film molt polèmic. La recentment traspassada Pauline Kael ho considerà un film obertament feixista. Jo personalment no hi estaria d’acord. Siegel no era un feixista sinó més aviat un liberal. Després que Sinatra es trenqués la mà i perdés el paper, la següent opció fou John Wayne, que refusà per fer The cowboys, i Siegel volia posar-li com antagonista, en el paper de Scorpio, a Audie Murphy. La intencionalitat de confrontar dos herois del patriotisme americà semblava prou clara. El film es revela un cop fet molt més ambigu del que podia dir Kael. L’escena de l’estadi amb el moviment d’allunyament que iguala el policia i l’assassí sembla incidir en la intercanviabilitat de tots dos personatges, que comparteixen molts trets en comú i una mateixa tendència a la sociopatia. Seguint el comentari de Hoberman, el qual fa una bona anàlisi del film al seu The dream life, potser no és clar que Dirty Harry sigui una pel·lícula feixista, si ho és que té un heroi feixista. Hobelman veu Harry com el darrer esglaó d’una cadena de degeneració de l’heroi americà on serien el Gary Cooper de High Noon o el Marlon Brando de The Chase, homes que defensen la comunitat i per fer-ho han d’enfrontar-se amb ella. La diferència és que Callahan no té la posició de superioritat del marshall de High Noon. El film així podia ser apreciat per la dreta republicana, Bush en la seva campanya oposà els fans del film bons americans als mals americans que preferien easy rider, però tenia un punt pels que en estaven en contra del sistema. La revista Rolling Stone elogià l’actitud anti-burgesa i antiautoritària de Harry i el film era seguit amb devoció, com explica la mateixa Kael, a cines freqüentats per minories ètniques , doncs confirmava la visió de l’actuació de la policia que tenien aquestes minories. Per Hoberman, Harry és un feixista perquè la seva posició no té res a veure amb cap idea i es redueix a la pura acció (llegint la nova biografia de Mussolini, jo n’estic d’acord, el feixisme és essencialment això) És un home cansat de paraules i discursos que generen una retòrica legalista, que acaba constituint-se com una finalitat en ella mateixa; un testimoni més de la degeneració de l’ideal il·lustrat. Harry apel·la quelcom que qualsevol de nosaltres en cert moment pot estar a prop de sentir, que el sentiment del que és just o injust és més important que el contingut de les lleis. Un principi que és evidentment fals, però que no cal oblidar , perquè les lleis tampoc funcionen bé si propicien la seva aparició. Més enllà de la polèmica ideològica, el film és trepidant, dels que no pots deixar de veure, i té una banda sonora d’un dels músics amb més personalitat del seu temps, Lalo Schiffrin. Curiosament sembla que era un dels films preferits del que era en aquella dècada un dels polítics més poderosos del món Leonidas Breznev