L’ÉCRITURE DE L’HISTORIE AU MIROIR DU CINÉMA

El darrer llibre que he llegit en aquest temps de confinament ha estat una font de gran goig. Cécile Gornet l’autora  és professora d’ensenyament mitjà a Beziers, al midi francès i amb aquest treball sobre John Ford ha presentat la seva tesi doctoral. L’objecte del seu estudi   és la quinzena de westerns sonors que filmà Ford al llarg de la seva carrera. La idea fonamental de la tesi és que els films de Ford no són films històrics com els fets  per molts altres realitzadors, sinó que la seva posada en escena, i la reflexió sempre  present de com es compta el que es compta, ha de fer-los qualificar com films meta-històrics. No es limiten a mostrar uns esdeveniments passats, sinó que mostren com es construeixen aquestes esdeveniments, no només aborden la història sinó mostren els reptes inherents a l’escriptura històrica. Evidentment, hi ha dos films on aquest caràcter és del tot palès: Fort Apache i The Man who shoot liberty Valance. Totes dues pel·lícules pivoten entorn de la contraposició entre ficció i realitat, mite i veritat.  En altres, com la que ella considera la seva gran obra mestra, The Searchers,  aquesta temàtica és expressada amb la mateixa força, però de manera més subtil  mitjançant una posada en escena molt  elaborada, com mostra el seu meticulós examen dels moviments de tots els actors a la primera i  la darrera escena (anàlisi que contrasta amb la declaració de Ford a Bodganovich de què no se n’havia adonat del caràcter simètric dels moviments de càmera que obren i clouen el fill. Ford no va tractar molt bé a Bodganovich). De totes maneres, les diferències entre pel·lícules tampoc són el més rellevant, doncs hi ha una unitat entre aquests quinze films tan gran, estan tan interrelacionats, que es poden quasi considerar com una única obra. Jo mateix, ho he estat constatant darrerament. No hi ha cap dels westerns posterior on no es reprengui o desenvolupi alguna situació o episodi de The Stagecoach, el primer de tots. Fa pocs dies assenyalava que Two rode together és molt més rica, si quan es veu es té present the searchers. Gornet introdueix una imatge molt bonica per explicar això, quan diu que la imatge conformada per la totalitats dels films s’assembla a un palimpsest

Ford fa els seus films des d’una presa de partit molt clara en la polèmica que els americans mantenen sobre el seu caràcter nacional.  Enfront de la visió més propera l’establishment i la historiografia convencional que posa l’origen en la revolució, és a dir a l’Est, la idea d’altres historiadors, i la que es defensa fonamentalment al cine de Ford, és que Amèrica es construeix des de la frontera, en aquest sentit resulta també fundador, el segons dels westerns filmats per Ford, Drums along the Mohawak,; on es mostraria el primer moment d’aquesta expansió. En el curs de la seva anàlisi, Gornet  comença examinant  els elements fonamentals d’aquesta construcció narrativa:  les antinòmies entre naturalesa i cultura, violència i llei. El tractament donat a les dones, als indis o als negres, mostrant en tot s aquest casos l’originalitat del tractament fordià oposat als tòpics imposat per produccions més convencionals (així, per exemple, és significatiu assenyalar que l’únic heroi de Ford sense febleses morals o psíquiques, el més proper a un arquetip ideal és el personatge incarnat per Woody Strode a Sargent Routledge; l’única pel·lícula que porta el títol del protagonista).

Si a la primera part de l’obra tracta de la presa de posició històrica, la segona defineix el caràcter metahistòric, la assumpció del reptes que implica l’escriptura històrica, per la qual cosa Ford utilitza tres instruments fonamentals:

·         L’articulació del present al passat prenent decisions narratives que posen a personatges morts o desapareguts en el centre de significació del relat, allò que l’autora anomena els films tombes

·         Els films, llocs de memòria, definits mitjançant una interacció constant, les cites de les que parlaven abans, i la definició d’un espai físic específic pel seu conjunt narratiu, les terres de Monument Valley ( sovint una elecció des de molts punts de vista poc realista)

·         Un tacte peculiar d’aproximació a la realitat que és el que caracteritza l’escriptura històrica, enfrontada sempre a la dificultat de copsar allò universal en esdeveniments singulars.  Aquest tacte es mostra en el caràcter digressiu dels films fordians  ( la línia narrativa moltes vegades es relegada enfront de qüestions que poden semblar accessòries), i el caràcter porós que deixa fluir la realitat amb un estil que deliberadament privilegia la simplicitat, amb molts pocs moviments de càmera, però del tot significatius quan es produeixen, un cine caracteritzat per un art d’amagament de la pròpia activitat artística. La subjectivitat estructura el relat però deixant sorgir la realitat, de la mateixa manera que el treball  d’historiador ha de permetre fer sorgir l’objectivitat.

L’escriptura històrica com es vol científica, aspira a ser logos construir la veritat. La construcció de la veritat i aquest procés de construcció de la veritat, encara que aquesta es presenti com a il·lusió és la qüestió fonamental del treball de Ford.

La darrera part es diu la representació de l’escriptura i mostra com els films de Ford reflecteixen no només els esdeveniments, sinó la manera com aquests esdeveniments són produïts.  Els elements fonamentals aquí són la utilització de la música i la manera d’enquadrar de Ford, que sovint delimita el marc físic de manera quedi clar aquest caràcter  de representació. Un exemple clar és el segon flash-back de la mort de LIbery Valance on Liberty i Stoddard apareixen de fons enfront del primer pla de Pompey i Doniphon, com si els dos primers formessin part d’una representació de la que els altres ara són, abans de que Doniphon dispari, merament espectadors

En termes estrictament cinematogràfics és potser el darrer capítol el més interessant, perquè assenyala molt clarament on rau el geni fordià. Hi ha cineastes com Orson Welles  que fan la pel·lícula al muntatge. D’altres com Hitchcock fan del guió el seu moment creatiu essencial. Ford feia els films en el rodatge  i això Gornet ho constata mitjançant l’estudi dels únics tres guions que ens han arribat dels seus westerns i mostrant que Ford feia del rodatge un moment de reelaboració, generalment en termes de condensació, absoluta. L’escena final de The Searchers segon el guió, tenia molt més diàleg que el lacònic Let’s go home, Debbie. Ethan l’encanyonava, li deia que li sabia greu i que tanqués els ulls. Havia  dos primers plans de tots dos i  Etan desistia tot dient, això li deus a ta mare. Personalment,  em sembla molt millor el que ell va deixar finalment.

Cap dels meus alumnes actuals ha vist un western. Pertanyen a un mon, el meu, que està passant avall, però per això em resulta encoratjador veure la potent reflexió realitzada per la doctora Gormet i saber que la meva estimació és compartida (Kant tenia en això tota la raó, no hi ha goig estètic sense pretensió d’universalitat) Acabaré doncs deixant-li la paraula amb la seva definició de l’escriptura fordiana:

De même qu’un tirant délicatement sur un tissu, on le détend sans le rompre, l´écriture de Ford semble ménager dans les films une place pour réfléchir l’illusion cinématographique sans la briser pour autant. Son cinéma se tient entre l’apparence et la déconstruction

Hi ha molta bibliografia sobre Ford, prou perquè sembli difícil afegir-ne alguna cosa més.   Aquest llibre crec que ho ha aconseguit.