Revisant Hitchcock

Quan soc a Vilanova i vull veure pel·lícules deixo que trií la meva mare. Això m’ha permès reveure  3 Hitchcocks de tres períodes diferents. Per ordre de visió, el primer ha estat Psycho, que correspon al seu millor període perquè pràcticament va fer seguides North by Northwest, Vertigo i Psycho. Vertigo avui és considerat pels crítics com el millor film de la història, però, malgrat febleses evidents,  Psycho, fou molt més influent, doncs Vertigo tingué una acollida discreta i fou molts anys invisible.  Psycho en canvi es pot considerar en molts aspectes un film fundador de la contemporaneïtat (hi haurien raons també per defensar North by Nortwesth també com la culminació del seu treball, però això ho deixaré per quan la pugui reveure) Sobre Psycho ja vaig escriure això fa bastants anys i no tinc gaire més a afegir.

El segon film Suspicion fou la primera col·laboració amb un dels seus actors emblemàtics: Cary Grant. Potser també la més fluixa, perquè el film no és del tot reeixit; massa determinat perquè el gir final fa la història del tot incoherent. La idea inicial projectada per Hitchcock era que Cary Grant havia de ser una assassí però això era inacceptable per la RKO, la qual de fet va tenir dubtes de distribuir el film, perquè no els agradava que a moltes escenes Cary Grant sembles un assassí. Tot i que ell no ho digues gaire clarament suposo que a sir Alfred no li feia gaire gràcia fer un altre cop un film americà on en recreava Anglaterra. Ells ja havia estat representat Anglateterra molts anys i era lògica una por de quedar definit com un director especialitzat en temes anglesos. No trigaria gaire però a fer la seva primera obra mestra americana The Shadow of a Doubt que possiblement l’ajudà a defugir aquesta possibilitat. Vista ara la primera mitja hora em sembla una pel·lícula excel·lent en la presentació dels personatges i el   plantejament de la situació, però progressivament el film perd interès fins arribar a un final més aviat decebedor, tot i que mai mancat de bons moments com el que ens proporciona el got de llet més famós de la història del cine..

Ela darrer Hitchcock que he revisat ha estat Strangers on a Train. Una de les seves obres mestres fetes en un moment més aviat baix de la seva carrera doncs els films precedents havien estat un fracàs econòmic i són dues de les seves pitjors pel·lícules, Under Capricorn i Stage Frigth.  Hitchcock no tenia un bon protagonista des del seu punt de vista, trobava tou Farley Granger i hagués preferit William Holden, ni es va entendre amb el guionista que li proporcionà la Warner,  Raymond Chandler, però assolí el que fins aquell moment era el seu millor  treball  americà. Hi hamolts dolents memorables al seu cinema però el primer lloc sense dubte li correspon a aquest Bruno Anthony  pel qual és recordat Robert Walker. Totes les escenes estan treballades i tots són molt bones i sovint originals, per exemple, la mort de la dóna del personatge de Granger amb la imatge de la seva agonia, reflectida en el vidre de la seva ullera.  El final fou possiblement l’escena més adrenalítica de les filmades per Hitchcock a Hollywood. El film segueix torbador per la seva ambigüitat moral provocada per la irracional simpatia despertada per la figura del dolent i pel la problemàtica innocència, malgrat que no hagi fet res, del personatge de Granger, tot i que com passarà a la posterior I confess, la pel·lícula s’entén millor des del catolicisme