like a thief in broad dayligth

Al Nadal vaig tenir temps de fer un cop d’ull per les llibreries de Londres i me’n vaig endur el darrer llibre de Zizeck, like a thief in broad dayligth (vull dir que l’últim que estava a l’abast  perquè ja  n´´ha escrit un sobre la pandèmia). La meva impressió no ha variat respecte de les que havia esmentat   l’altre cop que en vaig escriure sobre ell. Intel·lectualment no resulta sempre convincent, però si estimulant i molt sovint divertit, trencant així amb la inèrcia de molts segles de filòsofs fonamentalment avorrits pel seu defecte de prendre’s massa seriosament a ells mateixos. Penso que  aquesta darrera obra no afegeix gens a  les línies generals del que ha dit fins ara. El llibre constata els senyals de descomposició del sistema i proposa com a sortida un comunisme d’inspiració molt més hegeliana que marxista  i per la qual cal prendre una orientació del tot diferent de la que fins ara ha tingut el que s’anomena esquerra, l’acció real de la qual als darrers decennis ha consistit efectivament en fer de suport al sistema capitalista de producció i govern. La finalitat de l’esquerra ja no pot consistir en la defensa de l’estat del benestar, això és la sortida humanitària la preocupació pels que es queden enrere, en comptes de plantejar-se el desafiament històric de canviar el sistema perquè ningú no quedi enrere. La descripció de la crisis és contundent i ,’expressa de maneres molt cruda quan parla del final de la natura o de l’adveniment  d’una situació en la que la tecnologia possibilita que la més brutal tirania pugui mostrar-se com a llibertat: fent el que el sistema vol que fem però pensant que obrem lliurament. La situació, com jo l’entenc, és prou clara, els darrers decennis, tota la meva vida, han estat marcat per la thatcheriana TINA (there is not alternative) definida com únic principi de la política.  Ara l’única alternativa passa per refusar qualsevol principi d’acceptació de TINA.  La manera de fer-ho però segueix sense ser  gens clara. Al·ludeix positivament com un exemple del  camí a realitzar la trajectòria de PODEMOS, cosa que avui dos anys després d’escrit el llibre ens costa de creure... (fins i tot si caritativament pensem que el problema de PODEMOS no és el moviment en si, sinó les persones fora segurament un encegament pensar que això és fruit merament de l’atzar)

La primera part del llibre està dedicada a l’acció política, la segona s’anomena de la identitat a la universalitat tracta dels problemes de la relació entre identitats com element fonamental de  la lluita política actual. La seva proposta contra el neocolonialisme cultural és que cal evitar el retorn a les velles cultures per tractar d’inventar una modernitat més radical, que permeti un accés efectiu de cada grup a la universalitat. En cap cas refusar el patrimoni d’Occident  perquè ha estat Occident qui ha proveït el bagatge que permet mesurar el seu passat criminal

La tercera part afirma que la possibilitat per l’esquerra d’una transformació es troba en aprendre les lliçons del cine de Lubitsch, la qual cosa vol dir alguna cosa així com prendre consciència de la hipocresia com element fonamentadors del nostre discurs: Lubitsch feia present allò que la moralitat de l’època volia ocultar suggerint la presència des del forçat amagament . Aquesta és la manera en que la ideologia es presenta amb la realitat. La consciència d’’aquest fet seria el que donaria una possibilitat d’una orientació veritable.

Com sempre aquestes línies generals resulten menys atractives que els moments singulars  des de les que s’enuncien, més atractius i engrescadors en ells mateixos; moments com la lectura de LA LAL LA LAND  des del leninisme, la il·lustració del poder de la ideologia des del comentari de la seva escena preferida de The Sound of Music (és la del video, com podeu veure el contingut de la mare superiora a la que acut la confusa Andrews per la seva atracció amb el Baró, és que pugi la seva muntanya, és a dir, que accepti el desig sexual prohibit com senyal d’obediència a Déu. L’escena és tan pertorbadora que fou censurada a la Iugoslàvia  comunista). Finalment són aquests moments el que més retinc i més profit em dóna de la lectura de la major part de les obres de Zizek.