Llars d'avis

Durant el curs 2016-17 vaig visitar pràcticament cada dia la residència on estava internada la meva mare. Va ser un contacte perllongat i intens, que em va permetre'm familiaritzar-me amb la realitat d'aquests establiments i fa que ara vegi les notícies que arriben amb molta atenció. Com a qualsevol ser humà les notícies que arriben de les residències em semblen horroroses però en virtut del que havia vist no em sorprenen. La que anava ma mare, en principi, era  bona, però tenien el justet per anar tirant en circumstàncies normals, ni prou atenció mèdica, ni prou espai. Atendre una crisi d'aquestes caracterísitques estava fora de qüestió. El primer problema ha estat la imprevisió de les autoritats. Des del primer dia era clar que aquesta mena de centres requeria una atenció especial, però només se'n recordaren quan la tragèdia començava a ser majúscula. En el fons sembla que és el que tocava, perquè la sensació d'oblit que hi veia quan anava era ben palesa. El segon problema és el model de gestió. La gestió d'aquestes centres no es pot desenvolupar amb un criteri només de rentabilitat, com qualsevol altre negoci per les mateixes raons que això passa amb la sanitat o l'educació. Almenys si mantenim la idea de que en determinades decisions s'han de considerar criteris morals. Hem allargat la  vida i això és un éxit de la nostra civilització, però no sabem gaire que fer amb aquest allargament i vint i cinc segles després de la Republica de Plató, no amen gaire més enllà d'on ell  va deixar alguns problemes. La familia és una realitat sovint sinistra però no sabem inventar res de millor