Ford, un altre cop

No hi ha cap film de Ford entre els cinc millors de la història segons Sigth&Sound. Ara bé, el segon millor és Citizen Kane, el tercer Tokyo Monogatori. Welles i Ozu tenen molt poc a veure, els seus estils són, em sembla, del tot oposats. Però tots dos tenen una cosa en comú que precisament és el reconeixement del seu deute amb John Ford. Més que cap altre, pensava de jove i no trobo raons  per canviar, ell és el cinema. Fa poc parlava dels seus westerns, allò que l’identifica, però de fet cap dels seus quatre óscars al millor director fou per un western. Fa unes nits vaig veure un d’aquests films oscaritzats, How green was my valley. El guanyador de l’óscar al millor film, l’any en què competia precisament amb Citizen Kane.  Relativament atípica a l’obra de Ford. El film recrea un país de Gales  (els gal·lesos i els irlandesos són gaèlics però no són el mateix; els gal·lesos són protestants, la religió és una força molt negativa en aquesta pel·lícula)que en realitat és el sud de Califòrnia i té un repartiment amb actors poc habituals doncs Maureen o’Hara que tenia només 19 anys no ho podia ser encara. Si fa uns dies parlant del viatge a Tokyo assenyalava la imatge decebedora de l’existència que transmetia el film d’Ozu, cal potser dir el mateix d’aquest treball de Ford.  Això és en part sorprenent perquè no és la imatge que associem a la producció estàndard de Hollywood. Potser influïa que era precisament l’any que els EEUU entraren en guerra. L’altra vespre la història em resultà força depriment. A la família Morgan no els hi passa res de bo a tota la pel·lícula. Fins i tot l’èxit del moviment sindical serveix de ben poca  i no és més un remei provisional contra la decadència. El film és en definitiva la crònica de la mort d’una civilització i d’una afectivitat, uns sentiments que esdevenen irrecuperables. En tot cas els Morgan són bona gent i suposo que el fet veure que al món hi ha bona gent ja és quelcom de positiu que el film de Ford ofereix. La darrera paradoxa és que Ford mateix no era gaire bona gent, ni que fos per la manera en què martiritzava Bodganovic en el vídeo que teniu aquí al damunt