Assassins filòsofs

Són els protagonistes dels dos darrers films de Hitchcock que he revisat en aquest temps de pandèmia. És aquesta la qualificació que els hi escau a John Dall i Farley Granger a the rope,  quan assassinen un  company seu per a provar una teoria mig nietzschiana i mig de De Quincey (amanida amb uns tocs del freudianisme de consum). El film fou famós a la història de la cinematografia per una raó que podríem dir tècnica, els seus vuitanta minuts consten d’únic pla-seqüència (en realitat vuit perquè no hi ha cintes de més de deu minuts). És un film fet sense muntatge, cosa que no era banal en el debat teòric d’aquell temps orientat a fer predominar aquest recurs sobre el muntatge. ( tampoc el film no demostra gaire fora de capacitat tècnica, el mateix Hitchcock quan hi analitza teòricament ho considera un error) Fora de la seva factura, crec que l’interès del film és limitat. No em va semblar especialment coherent  la trajectoria del personatge de James Stewart que en el mig del film es pot considerar com l’autor intel·lectual del crim i que a la fase de la resolució,  òbviament és ell qui assoleix veure el joc dels seus antics deixebles, sembla esdevenir un altre personatge, que fins a aquest moment havia ignorat completament que una cosa és la teoria i un altra la pràctica.

Molt més reeixit és el personatge de Joseph Cotten a The shadow of a doubt. Crec que fou el mateix Hitchcock en  l’entrevista amb  Truffaut, qui el va qualificar així, perquè el seu motiu fonamental per ser un assassí és la seva manca d’acceptació del món com és. Cotten, Uncle Charlie, es veu legitimat per a matar perquè pensa que al capdavall cap crim que ell pugui cometre fa el mon significativament pitjor. Feta molt poc temps després de la seva arribada als Estats Units, no és un film com Rebeca o Suspicion sobre un tema anglès, sinó que el lloc i els personatges són essencialment americans, Santa Rosa California, i Hitchcock se’ls mira des de fora d’una manera no gaire diferent a la dels altres estrangers que s’obrien lloc al Hollywood dels quaranta. Ell trobà aquí una clau narrativa que utilitzà sovint amb èxit: fer atractiu el personatge del dolent.   I en general el film es beneficia de la que ell considera fou la seva millor relació amb un escriptor,  Thornton  Wilder. Al capdavall, les imatges amb les que Hitchcock basteix la seva història no semblen treure-li en absolut la raó al protagonista. El mon que l’envolta és avorrit i mediocre. Hitchcock i Wilder, van tenir la inspiració que no retrobarien en el tema precedent: inventar una antagonista que és una mena de doble de l’assassi, i que com ell es anomenada Charly, la seva neboda, interpretada  per Teresa Wrigth. Tota la pel·lícula es construeix des de la tensió entre tots dos, que va des d’una primitiva fascinació,  de fet enamorament, de la noia fins l’horror que li inspiren finalment la personalitat i les accions de l’oncle,  la pèrdua de l’amor   culpable porta però una penitència evident,  el final feliç  és al capdavall una promesa de vida en la mediocritat