M, il figlio del secolo

Aquest llibre d’Antonio Scurati es presenta com una novel·la, cosa que és formalment en la seva estructura, però no pas en el seu contingut basat en documents històrics i centrat a la figura de Benito Mussolini. En concret als cincs anys que transcorren entre la primavera de l’any 19 i la fundació del  moviment feixista i el final de l’any 24 quan, ja primer ministre, consolida el seu poder personal sobrevivint a la vergonya i la commoció del cas Matteoti. Mai no havia llegit res específic sobre aquest període i el llibre m’ha semblat apassionat i extremadament instructiu també pel nostre present.  Recordava, per exemple, que el feixisme havia triomfat amb una mena de cop d’estat incruent, la marxa sobre Roma. No era conscient de la gran bufonada que suposà aquesta marxa, una demostració de força d’una gent que no en tenia cap altre que la manca absoluta de resistència i d’interès de la major part dels italians per defensar la democràcia. Qualsevol resposta de l’estat l’hagués aturada, però simplement no va haver-ne cap. També altre personatge que em sonava però del que sabia poc era Gabrielle d’Anunzio, personatge absolutament clau, pel seu protagonisme en l’increïble episodi de l’ocupació de Fiume on perdé, en favor d’un Mussolini que a l’hora de la veritat no el feu costat, les seves possibilitats d’esdevenir l’home fort de la política italiana. Evidentment,  és molt interessant la recreació del cas Matteoti quan, poc després que Mussolini hagués pujat al poder, aquest diputat socialista fou segrestat del portal de casa teva per aparèixer molts dies després  ja com a cadàver i mostrant signes d’ acarnissades tortures. La indignació moral fou aclaparadora, però no es traduí en cap mena d’acció política

Si que coneixia una mica el període anterior la trajectòria política del país transalpí a la primera guerra mundial i la veritat és que el text m’ha refermat en el clar paral·lelisme que podem establir amb el nostre país. El galdós paper que en Itàlia feren els intervencionistes, tots els que s’esforçaren en modificar la posició de neutralitat adoptada pel govern italià  al començament de la guerra, és el que aquí feren els africanistes; uns grups ultranacionalismes adoradors de la violència que van acabar dirigint-se contra els seus propis conciutadans. Allò més instructiu però és  el caràcter alliçonador d’allò explicat  pel que fa al problema de la reaparició del feixisme. No hi ha idees feixistes. Hi ha una retòrica i un culte a l’acció sense cap altre guia de la voluntat de poder pura.  En un moment donat, Mussoilini justifica la variabilitat dels seus principis, dient  que fer el contrari és sobrevalorar la consciència.  Cela , l’ex-combatent dels nacionals a la guerra civil, escriuria vint anys després que els homes sans no tenen idees.

Allò que produeix calfred de les paraules de Mussolini és la manera tan fàcil en la que poden encaixar en el nostre context.  No parlo només d’Abascal. Fa només deu anys el president Montilla, que és des del meu punt de vista una figura política i moralment responsable, prenia un lema  idèntic al dels feixistes, posant els fets per sobre de les paraules. Ciudadanos després també va utilitzar un de semblant. És també la decisió, en una situació de caos, d’utilitzar la força que dóna la por com element definidor de l’acció política i de la situació humana. En definitiva, allò més propi del Mussolini que ens presenta el llibre és la seva afirmació de que els principis són un llast i la seva equiparació de la política al teatre, a l’espectacle. Foren, de fet, els feixistes els que conscientment uniren la política i la coreografia i penso que sempre són feixistes els que la segueixen. En tot cas l’experiència italiana permet concloure que tan perillós són els que fan una política completament al marge de la moral, com els que pensen que la moral és una categoria de la política.