Rosellini

https://www.youtube.com/watch?v=w_xr_EiNySI

De jove, mai no em va impressionar gaire el que veia de Rosellini. Estava més preocupat per d’altres coses, barallat en principi contra tota forma de realisme perquè a la realitat hi creia poc, i em costava d’entendre la veneració que despertava la seva figura per exemple entre gent com Godard que, per a mi , constituïen un referent. Possiblement tot això va canviar després de veure Viaggio in Italia, un dels films més importants del seu temps. Ara  he recuperat la part final de la trilogia de la guerra amb Paisà i Germania anno zero, que no veia des d’un cicle de Rosellini a TVE2 quan encara feia la carrera de filosofia.  La mirada ha estat un altre, potser perquè una de les coses que em sap greu de no haver fet i que més trobo a mancar és haver estat una temporada llarga vivint al país transalpí. Si no ho soc en cap altre cosa, si que en aquest punt soc un bon català, segon Pla, que tampoc ho era, quan ens il·lustrem una mica el que volem és ser italians.

La primera és un film d’episodis; sis episodis que segueixen lla conquesta d’Italià per les tropes angloamericanes entre el 1943 i el 1945, una guerra mundial que es va afegir a una mena de guerra civil. Cadascun dels episodis està situat a un punt diferent de la geografia  italiana i tots segueixen l’avançament de les tropes aliades. Una guerra implica confusió. Però a Itàlia més quan en un dia va passar de ser part de l’eix a una nació ocupada. Ara estic llegint la treva de Primo Levi i  potser no hi ha millor testimoni d’aquesta confusió que el camp on arribà a parar l’estiu del 45 on el govern soviètic  posa junts els supervivents d’Auschwitz, antics guerrillers antifeixistes i els funcionaris destinats a Rumania, en principi col·laboradors del feixisme o fins i tot feixistes ells mateixos . El film de Rosselini no ha perdut gens amb el temps.  Està fet amb la urgència de mostrar un moment històric decisiu quan estava naixent un altre país que havia de ser nou per força. L’ús del carrers i la utilització dels actors no professionals  creuen una sensació de veritat que sens dubte diferenciava el film de tot allò fet anteriorment (una sensació que mai no va ser capaç de produir el cine americà)  però el punt de més interès ara mateix és la reflexió que obre el film sobre la profunditat i alhora la necessitat de superació de les diferències culturals.

Germania anno zero és la història d’un nen de 13 anys que malviu entre les runes de Berlin amb el que queda de la seva família. La devastació material és absoluta, la moral és superior i el film acabà de la manera més cruel possible amb el suïcidi del seu protagonista, després d’haver matat al seu pare induït pel seu  antic mestre, nazi i pedòfil  (és l’escena de més amunt). Fou un gran error, evidentment sense importància real, no haver d’alguna manera inclòs aquest  film en el meu llibre sobre nihilisme i cinematografia (cronològicament no  quadra amb el període que havia triat, però Rossellini és un home molt més del període posterior  post-clàssic), doncs no es hi ha cap retrat millor del no-res  produït  per, i inherent a ,una ideologia com el nazisme