Pink Panther

Blake Edwards fou en el seu temps un director molt important, tant a nivell de crítica com de públic. Avui en dia, segurament sembla menys del que es pensava, però com a mínim ens ha deixat un dels films més icònics de la història  que coneixen fins  i tot alguns joves dels que mai veuen pel·lícules antigues, Breakfast at Tiffany’s. Pink Panther és potser l’altra pel·lícula seva amb més fama. La vaig reveure fa unes tardes.  Allò més popular són els dibuixos animats dels títols de crèdit i la banda sonora, que tothom és capaç de taral·lejar.  Ha esdevingut una música tòpica i això ens pot fer oblidar  l’originalitat i la frescor del treball de Mancini (en aquella època feu un altre tema popularíssim del que molts desconeixen l’origen el Baby Elephant Walk de Hatari) . Crec que el guió de la pel·lícula no és cap meravella, resulta una mica confús. Poden també cansar Niven, Cardinale, Capucine i Wagner avorridament atractius i seductors. Però el film en té moltes coses per fruir-ne. D’entrada recordar que Edwards definí, potser junt amb Fellini, per a varies generacions la imatge arquetípica del que és una festa.  En aquest film en surten moltes i m’agrada sobretot la primera om em satisfà veure que en aquells temps anteriors a la globalització, els americans no tenien problema en posar un tema principal cantat en llengua italiana. A més, hi és Sellers, el qual està en un registre diferent a la resta de la pel·lícula. El seu personatge sembla procedir directament d’un dels vells curts de slapstick. Només un únic gag repetit a l’infinit i fent-ho així cada cop més efectiu : agafar alguna cosa i trencar-la. La rebel·lió del objectes contra Clouseau és absoluta, inaturable i hilarant.