Murnau

Possiblement la història del cine hagués estat un altre si Murnau  no hagués mort de manera tan sobtada i prematura. Aquest dies he pogut veure dues de les seves pel·lícules. En primer lloc la seva versió del Tartuf de Molière, de la qual només resta la còpia distribuïda als EEUU possiblement força abreujada . El film no explica la història directament, sinó dintre d’un altre film que reflecteix una història semblant, de la qual fou protagonista el mateix Murnau.  És una narració molt àgil, però com passa sovint a la història del cinema, potser mediatitzada pel respecta imposat per la gran obra literària que es pren com a base.

L’altra és Sunrise, aquesta sí una pel·lícula de la que no es poden deixar de mirar. Era el seu primer film americà, i de fet, fou l’últim, però essent un film fundador en gran part del cine americà, no perdé cap dels trets que definien la seva obra alemanya. De fet, la dualitat entre el camp i la ciutat, tan típica de la mentalitat americana i que després tantes vegades sortirà al cinema posterior,  és també entre Alemanya i els EEUU. La ciutat pot ser perfectament New York, però el poble no té res d’americà i més aviat sembla ubicat als Alps bavaresos o a la selva negra.  Sunrise és una obra genial   per com integra molts dels descobriments i tres d’estil del cine anterior: la força figurativa de l’expressionisme, del qual el mateix Murnau  fou fundador, la mobilitat de la càmera, que ell havia inventat a der Lezte Mann, o l’experimentació amb el muntatge que havia començat a Einsenstein i sobre tot amb Dziga Vertov, que estava llavors treballant a l’home-camera. Les dues primeres es fan paleses amb una escena que em va impressionar quan la vaig veure fa quaranta anys, la trobada de l’home (mai no es diu el seu nom, ni el de la seva dóna) amb la dóna de la ciutat en una nit de lluna plena.

A més , d’una culminació, moltes coses sorgeixen de Murnau, doncs el film estava perfectament integrat a la resta de la producció del moment. L’escena del intent d’ofegament de la dóna  recorda poderosament la noció de suspens amb la que estigué jugant tant anys A. Hitchcock ( el qual confessà la seva admiració i el seu deute per Murnau).  L’escena evidentment recorda la mortde Shelley Winters en a place in the sun (la novel·la origina An American Tragedy havia estat escrita només dos anys abans)L’escena en què els dos protagonistes ballen en el restaurant de la ciutat, és la llavor de la capacitat expressiva del musical posterior i en general diria jo que tots els films americans que juguen sobre la contraposició entre allò urbà i allò rural, li deuen una miqueta.