Mare i temps

A la rambla de Vilanova sec per primera vegada després de dos mesos amb ma mare que surt al carrer també per primera cop des de l’hivern. Anem mirant la gent que passa, perquè la conversa és difícil. Ma mare té la necessitat de comunicar-se i dir com qualsevol, però no pot gairebé parlar o, si més no, fer-ho d’una manera intel·ligible. Xerrant d’una pel·lícula que hem vist aquella tard,a anem a comentar una de les poques noves que va seguir i li va agradar Old Man and the gun. A ella li agradava molt Robert Redford i l’atractiu del film rau en mostrar Mr. Redford resistint , amb la major dignitat certament, el pas dels anys. Em preguntà  per l’edat de Redford i Wikipedia estableix que és nascut al 36, dos anys més gran, per tant, que la meva mare. En aquest punt em pregunta quants anys en té ella, doncs el compte no li surt. Faig els comptes que diuen que en novembre tindrà 82. Es queda una mica astorada. Li semblen molts. Tot ha anat molt ràpid i el dia que jo era un nadó sembla tocar aquest altre dia on el nadó ja està molt a prop de la jubilació i ha passat de ser un ser indefens i del tot depenent a ser el seu suport.  Segurament té tota la raó i la té, malgrat que per molt poca gent els dies deuen passar tan a poc a poc com per ma mare.  Es pot fer poca cosa. Compartir , sent-hi, el seu astorament i el seu vertigen i consolar-me intel·lectualment pensant la necessària irrealitat del temps