Adéu a Michel Piccoli

Ahir a més de totes les notícies referents a la pandèmia ens vam assabentar de la mort de Michael Piccoli, una de les figures més emblemàtiques del cine francès. Mirant els recordatoris de france culture, un dels elements més destacats per mostrar la importància de la seva figura era recordar que havia estat un gran amic de Luis Buñuel amb el que va fer cinc pel·lícules, entre elles Belle de jour que si no és la millor, si la més popular del geni aragonès (aquí tinc la impressió de que ningú no se’n recorda de Buñuel) . No treballà només amb Buñuel sinó amb moltíssim altra gent, com el mateix Hitchcock. Jo vull recordar que sortia a dos films que per mi mateix són avui objecte de veneració. Al primer les demoiselles de Rochefort, un film molt coral tenia un paper secundari Simon Dame el propietari d’una botiga de  música, amic de Gene Kelly i fidel en el seu cor a un amor de joventut que era Danielle Darrieux, la mare de les demoiselles. (la canço que aquí podeu sentir és el tema del seu personatge on ell explica la seva història, no és però la seva veu) No era el seu rol més habitual, però se’n sortia prou bé. De l’altre si que és el protagonista, Le Mépris de Godard, on ell és el guionista infeliçment cassat amb Brigitte Bardott , la qual feu aquí un treball que possiblement val més que la resta de tota la seva carrera. No era agraït el paper de Piccoli, perquè ell és fonamentalment el subjecte del menyspreu, però assolí una de les més convincents y menys romàntiques composicions de la figura del “loser”  (deixo aqui sota el trailer que alguns qualifiquen com el  millor mai fet al cine francès) QEPD