Sweet smell of succes

Sweet smell of succes fou un encàrrec de la productora de Burt Lancaster al director britànic Alexander McKendrick. Un dels grans mestres de la comèdia britànica, deixà el seu país per treballar als EEUU on la seva trajectòria no fou gaire fructífera, abandonant finalment la realització per dedicar-se a la docència.  Mai no acabà d’integrar-se al sistema americà i aquest film no fou una excepció. Sweet smell of succes explica la història d’un agent de premsa poc recomanable que persegueix el triomf social mitjançant una actitud servil i llagotera cap a un periodista estrella dels media neoiorquins interpretat per Burt Lancaster, un personatge no menys antipàtic i igualment poc recomanable.  La pel·lícula és molt intensa, el treball de guió realitzat per Clifford Oddets  fou  de primer ordre. Si l’altre dia parlàvem de la cruesa dels diàlegs de Laura el d’aquest film van encara molt més enllà   (l’escena que acompanya aquesta entrada n’és  una bona mostra)i, en general, presenta un clima moral que em recorda els films de Fritz Lang dels cinquanta, els que millor han reflectit el desequilibri moral de la societat americana dels cinquanta, que el cine posterior al nou Hollywood i el reaganisme van idealitzar i mitificar. Altres motius que fan el film memorable és la banda sonora d’Elmer Bernstein i la fotografia de James Wong Howe, que tragué molt partit les ulleres de Lancaster, les que ell utilitzava a la vida real. Veient-la avui em sembla difícil defugir el pensament que estem en una certa decadència, especialment quan penso a l’agent de Premsa Sidney Falco interpretat per Curtis . Falco és una rata mentidera i allò que fa no el permet ser d’una altra manera, nosaltres en canvi el seu ofici l’ensenyem a la universitat i hi encaminem fills de famílies decents i honestes. Malgrat els seus desequilibris morals, als cinquanta, la veritat encara comptava alguna cosa.