Conciutadans a fase quatre

Fa dos o tres nits vaig rebre les fotos que veieu més amunt d’un amic veí del barri de Gràcia. Aquest matí he sortit a passejar per Montjuïc. Els que anàvem sols érem excepcions. No em considero especialment aprensiu, però no m’he atrevit a passar sota el túnel de la fuixarda, on en un  espai molt reduït s’aplegava un centenar de persones fent cua pels exercicis d’escalada que es poden fer allà i , en general, comentat la jugada.  El transport públic, on la mascarets és obligatòria, serà generalment més segur. El  fet m’interessa perquè només s’explica des de dues patologies de les que ja he parlat altres vegades. En primer lloc, com a conseqüència del fet  que fa prous anys que hom ha imbuït al jovent del país la convicció de què només cal respectar les normes quan ens sembla bé, quan les considerem justes. A Catalunya aquesta norma pedagògica ha estat  molt impulsada pel secessionisme, però no són pas els únics. De fet, és un estat d’ànim prou transversal.  Pensar que aquest estat d’ànim no pot tenir incidències en la moral col·lectiva és una il·lusió de l’esperit. La segona patologia està relacionada amb la meva tasca docent. La raó per la que jo, i gent com jo, podem acceptar a estar conformes amb la norma, sovint rau a la nostra imaginació. No ens volem veure lligats a un respirador, ni volem que cap persona estimada estigui en una situació així (hi ha d’altres raons, potser igualment importants però aquesta és molt bàsica) Un grup de gent amb moltes dificultats per llegir una novel·la on seguir un film on se’ns mostri alguna cosa o els personatges mantinguin algun diàleg significatiu, difícilment podran fer aquesta projecció. La desaparició de la literatura com a realitat social té un cost i aquest no és un altre que la desaparició de l’empatia.