Dos films londinencs

M’estimo molt Londres. Això és un fet. Hi vaig viure bé i vaig aprendre molt. Ara una possibilitat és que, contra el que jo pensava, no retorni mai. Quant surt en un film aquest és sempre un motiu d’interès addicional.  A les darreres setmanes he vist dos on passava això. Fa poc vaig veure Bunny Lake is missing, el  film de Preminger que havia vist a una reestrena al Verdi fa un munt d’anys. La pel·lícula  tracta de la desaparició al seu primer dia a escola d’una nena americana acabada d’arribar a Londres.  Preminger havia estat un dels grans al Hollywood dels cinquanta i als seixanta maldava per modernitzar-se.  Les dues coses per bé i per mal es veuen a la pel·lícula.  La primera es veu a com condueix el film que gira entorn d’una doble intriga, potser algú s’ha endut Bunny o potser Bunny no ha existit mai, doncs ningú no l’ha vist mai ni tampoc l’espectador. Les ganes de modernització es mostren al final;  pel meu gust massa allargat i molt emulador de l’estil de Psycho que s’havia rodat dos o tres anys abans. (de fet, el trailer presentat pel mateix Preminger recorda prou les presentacions del s films de Sir Alfred i repeteix l’advertiment famós que aquest feia sobre Psycho)  El detectiu britànica que busca la nena és Lawrence Olivier, utilitzant el truco que li va explicar a Dustin Hoffman a Maraton Man, actuant.  El Londres que surt , a principis dels seixanta, és un del qual jo vaig arribar a conèixer possiblement el final, just abans de que la ciutat amb el “swinging London” i l’arribada massiva d’emigrants comences a convertir-se en la ciutat global que és a hores d’ara. Preminger no fa cap esforç per amagar el tòpic  que presenta els londinencs com gent més aviat antipàtica i prou curiosa com per què americans que en principi parlen el mateix idioma puguin tenir la sensació d’estar en un altre mon..

 L’altre film londinec que vaig veure és a A fish called Wanda. També feia molts anys que no l’havia vist i quan el vaig veure ignorava que la major part dels exteriors del film estaven rodats al que anava a ser el meu barri, la zona de Maida Vale, molt a prop de Little Venice, l’escenari de la implacable i esbojarrada persecució efectuada per Michel Palin a la inofensiva velleta que pot ser un testimoni definitiu contra el seu cap. A més dels carrers de Maida Vale, la comèdia segueix funcionant molt bé amb Jamie Lee Curtis fent el millor paper de la seva vida i John Cleese imitant amb èxit  els rols de Cary Grant. El director Michel Crichton fou un dels capdavanters de la comèdia britànica i mostrà que malgrat els anys estava en plena forma.