A drinking life

 El carrer en honor de l'autor a Brooklyn

        Llegeixo A drinking life, el llibre de memòries de Pete Hamill. Vaig descobrir aquest autor fa pocs mesos mitjançant el seu llibre sobre Sinatra. Ja vaig explicar llavors que el llibre em sembla extraordinàriament ben escrit. Aquesta nova lectura m'ha confirmat aquesta impressió i m'ha enfrontat amb una paradoxa personal: tot i sentir-me cada dos més allunyat de l'esfera intel·lectual i emocional anglo-saxona, m'agrada molt la lectura en llengua anglesa, potser és la que més m'agrada. Jo ja no escriure mai bé, però si n'hagués pogut, m'hagués pogut tenir la precisió i el domini de les sentències breus que tenen escriptors com Hamill.

            En el llibre Hamill explica els seus primers quaranta anys de vida en el quals l'alcohol va ser un protagonista fonamental, fins que prengué la resolució de deixar la beguda. Pete era el més gran del set germans de la seva família. Tots dos pares venien d'Irlanda i de fet el seu pare va haver de deixar el país com a conseqüència de la seva col·laboració amb el IRA. A l'arribada es va afeccionar al football americà amb poca fortuna doncs haver acabat perdent una cama. Vivien a Brooklyn, això és a New York, a pocs kilòmetres i anys-llum de Manhattan El llibre explica de manera vívida com es vivia la segona guerra mundials a un barri obrer, molt obrer, americà. El primer gran educador de Hamill foren els còmics, de fet mantingué molt temps la il·lusió de ser-ne dibuixant, rebent classes específics. Els "tebeos" foren la seva porta d'entrada al mon de l'art primer i al de la literatura després. Treballant des d'una edat molt tendra no va acabar de tenir una formació acadèmica seriosa. Tingué però oportunitats; primer essent becat per a una prestigiosa High-School de Manhattan, Regis School, No es va poder adaptar en part per les dificultats causades per la immersió en un medi social superior ,però, de manera sincera i poc habitual, amb el temps se n'adona que entrar en un univers on clarament no era el millor en temres intel·lectuals, també havia estat una gran dificultat per ell. La guerra de Corea fou una altra oportunitat. Fou cridat a files, però mentre s'entrenava va arribar el alto el foc que encara dura i per això va tenir els beneficis dels ex-combatents entre els quals hi havia facilitat per accedir a les universitats. La seva elecció fou Mexic D.F., però un incident confús en un bordell mexicà li obligà a abandonar el país precipitadament i acabar la seva vida universitària. Finalment la seva formació fou com reporter des de que va començar a treballar en el New York Post i després es va saber fer un lloc com a escriptor free-lance i treballar en obres de ficció. Al 1962 va obtenir un lloc de corresponsal al Saturday Post i va desplaçar-se amb la seva família a viure a Barcelona, de la qual recorda amb especial afecte, les cerveses que servien a la Plaça Real (eren els anys en que residia a la ciutat i passava sovint per la Plaça Real, a treballar, Chet Baker) i després a Dublin.

        L'alcohol com a tema potser apareix explícitament a la darrera part del llibre, però hi és present sempre. En el temps de la infància mitjançant la figura del pare un dels embriacs més distingits del barri, a crippled irish drunk, i després en tots els moments de la seva vida; indispensable per a les celebracions, però també en els moments de frustració. Des de la rememoració de la joventut que fa arribat la seixantena quan escrigué el llibre, no hi hagué cap moment important en què l'alcohol no fos els rerefons, però això era igualment vàlid pels moments sense importància. Quan a mitjans dels seixanta el seu matrimoni entri en crisi, per la seva tendència nòmada justificada per la feina i les constants sortides a bars, es separi de les seves filles i comenci a notar símptomes d'aquests que fan angunia, tremolament de mans, ho va decidir deixar amb molt esforç però sense ajuda mèdica o de grups d'alcohòlics anònims. Si que va rebre l'ajuda de la seva parella d'aquest temps, una dona que també bevia però a la qual mai va veure èbria i que es caracteritzava per una disciplina estricta quan calia. Aquesta dona era Shirley McLaine, en el moment en que els primers papers al cine ja no li començaven a arribar i es reciclava com cantant i ballarina Certament aquí també en tenim alcohòlics però la dimensió del problema és del tot diferent com me'n vaig adonar mentre vivíem entre anglosaxons. Nosaltres al bar bevem mentre fem altres coses, ells beuen i de vegades fan altres coses, però tampoc cal.

        Hamill fou un home del partit demòcrata. Col·laborà a la campanya de Robert Kennedy i junt amb Shirley McLaine va seguir la campanya de McGovern (a la qual va estar a punt d'anar el germà de Shirley, Warren Beatty, com a vicepresident). En el seu cas però ser demòcrata no era una elecció, sinó una opció obligada per un obrers irlandesos de Brooklyn, un senyal d'identitat. Per això un dels moments més emotius del llibre és la mort de JFK, que veu a Belfast on ha anat a treballar duent el seu pare que retornava per primer cop al seu país d'origen. Kennedy era per ells no només el president, sinó un dels seus i possiblement aquell dia molts tingueren la sospita de què l'Amèrica somniada no anava a exisitir mai (el llibre no ho explica però ell va viure la mort de Bobby molt més a prop, fou un dels homes que desarmà el seu assassí, el palestí Sirhan). També em resultà curiós la seva narració del dia de la victòria de Castro que celebra, naturalment, amb una gran borratxera. Hamill no sabia que Castro era comunista, crec que Castro tampoc, però veié a la seva victòria un triomf de la seva generació (d'alguna manera Hamill pertany a una generació que quedà entremig de dues molt més "heroiques": la que guanya la segona guerra i la de Vietnam i la contracultura. ells visqueren l'avorriment de l'Amèrica d'Eisenhower i la guerra de Corea que no es va ni guanyar ni perdre). Potser però el record d'un moment històric que jo prefereixo és el de com es va viure a Brooklyn, la bomba de Hiroshima. Mentre que el seu pare i la gent del barri en general estava entusiasmada i no dubtava que s'havia fet justícia, la seva mare, catòlica fervent i graduada per la Universitat tot i que no pogué exercir mai cap treball intel·lectual, no ho veia clar i aquella nit li va demanar pregar pels civils japonesos morts. Orwell, junt amb Hemingway un dels seus referents literaris, hauria estat satisfet segurament de copsar la resiliència de la common decency.