L'ideocrazia imperiale americana

 

    Llegeixo L'ideocrazia imperiale americana del professor Constanzo Preve un breu llibret dedicar a estudiar el fenomen de l'americanisme. Pel professor Preve la peculiaritat americana és que es dona una completa identificació entre territori geogràfic. projecció ideològica i tradició cultural. A diferència dels altres paissos la connotació geogràfica és ideocràtica. No es va tant a un país com a un projecte de vida, basat en l'oportunitat personal de realització, que defineix un model de civilitat, basat en la llibertat i propietat individual el qual ha d'imposar-se universalment. Aquest model es recolza en una concepció de Déu veterotestamentaria. Des d'aquestes idees bàsiques Preve es fonamenta a l'examen de l'americanisme de dos autors anteriors: Hegel i Fennell, fa una anàlisi de les formes de filo-americanisme i reflexiona sobre com posar, si es poden posar, límits a l'expansió d'aquest imperi, en els darrers temps anomenada globalització.

    Hegel mai no estigué a Amèrica però va veure bé que reduir la llibertat a garantir un dret abstracte de propietat és tan sols una politica sense llibertat, feta per individus atomitzats mancats de tota substància comunitaria. Hegel deduí que la la combinació de calvinisme i utilitarisme han de donar lloc a unes escenari de predomini de formes cada cop més subjectives de religió, és a dir els telepredicadors actuals i a una necessitat permanent d'eixamplament de les seves fronteres (quan escric això sembla que Groenladia i Canada esten començant a ser les "noves fronteres"). Fenell centra la seva reflexió en el bombardeig de Hiroshima i Nagaski que per ell són "`post-occidentals", perquè per primer cop s'ha legitimitat l'extermini d'innocent. No hi ha hagut penediment de Hirsoshima i aquesta absolució del crim ha estat la fundació filosòfica de l'imperi americà, que utilitza ara com símbol del seu poder els bombardeigs unilaterals

    Des d'aquí estudia el filoamericanisme que entén en primer lloc com una ideologia de desresponsabilització europea. En distingeix quatre formes: la primera és la de l'americanisme popular. A diferència dels altres imperis, conformats des de cultures més o menys elitistes, els americans han reeixit a crear una veritable cultura de massa a causa de la seva base social íntegrament plebeo-popular. Els americans, millor dit les oligarquies Wasp, van triomfar en el seu procés de plebeitzacio dels nou arribats, i en la fase actual es tracta d'universalitzar aquest domini, per la qual cosa l'instrument clau és la desinformació, allò que impedeix que hi hagi poble i que només hi hagi plebs. (preve no ho diu aquí però aquí neix l'arrel del fenoment essencialment americà de les noves pedagogies) La segona font d'americanisme neix de l'admiració sincera del partidaris del capitalisme per la potència capitalista més important del mon. Sovint s'obvia però el fet que els USA són una societat capitalista post-burgesa. Un tercer americanisme és dels intel·lectuals, en aquest cas molt interessades, perquè l'intel·lectual ja no és una figura aïllada sinó que depèn d'estructures mediàtiques i editorials conformades al model americà. Específicament el paper més legimitimador és el del intel·lectuals d'esquerra, que des del seu progressisme, d'arrels burgeses i vuitcentistes, han acabat assumint un futurisme basat en una utopia tecnocientifica i de predomini del mercat, mentre assumeixen el paper concedit pel poder de substituir la religió en la guia de les vides intel·lectuals i privades

    Finalment fa unes consideracions sobre com es plantejar resistència a l'americanisme: la primera és, seguint molt fidelment l'esperit de Marx, que l'individu modern és una dada irreversible, de la que cal partir, cosa que no significa recolzar l'individualisme liberal. La història no té marxa enrere. Més important seria començar a superar dicotomies que ja no quadren amb la situació històrica i social actual com la d'esquerra- dreta, progressisme -conservadorisme, o ateisme-religió). Aturar la globalització, anglobalització per ser exactes, passa per establir resistències socials i comunitàries que ni des de la dreta, massa ancorada a el record de bon vells temps que dubtosament van existir, i l'esquerra , injustament demonitzadora de la figura de "comunitat" pel seu lliurament a l'individualisme.

    He arribat a aquest llibre per mediació de Fusaro, el qual reconeix Preve com la seva influència principal. Fonamentalment Preve és un estudiós de Marx i `possiblement allò que resulta més interessant és com aquest pensador, originàriament marxista, maldà per romandre fidel a Marx i a la tradició alliberadora, tot i que això impliqui el sacrifici d'etiquetes adherides però no essencials com l'esquerranisme o el progressisme. En aquest sentit quan un seguidor seu com Fusaro és qualificat com "rojipardo" tot i que la intenció sigui execrable hi ha una certa veritat. Ells no es pensen com esquerrans, perquè les organitzacions i els símbols han estat buidats del seu sentit, cosa que no significa renunciar a la continuació del treball històric de l'esquerra. Curiosament però l'argument filosòfic de fons de Preve contra la noció d'imperi no està manllevat de Marx, sinó de Kant, en concret, del seu escrit sobre la Pau Perpetua on ataca la noció d'imperi perquè contradiu la tendència natural a la realització multiple de la naturalesa humana, cosa que implica la diversitat de llengües i religions (precisament el que en el fons la globalització qüestiona).La federació d'estats propugnada en aquest escrit és una idea essencialment anitimperialista, per antidespòtica, i en el fons, afegiria jo, del tot congruent amb el descobriment bàsic del platonisme, compartit per l'aristotelisme i negat per la modernitat, de la pluriformitat de la naturalesa humana.